Jaume Satorra

Jaume Satorra

El hombre no posee el poder de crear vida. No posee tampoco, por consiguiente, el derecho a destruirla. (Mahatma Gandhi)

Servicios verificados

Ver perfil completo →

Categorías

Archivos

TRADUCIR PÁGINA

Estadísticas del blog

  • 124.771 hits

CAMINANT CAP L’INDÈPENDENCIA

SUIZA INFORMACIÓN

Introduce tu dirección de correo electrónico para seguir este Blog y recibir las notificaciones de las nuevas publicaciones en tu buzón de correo electrónico.

Únete a otros 13 seguidores

Sígueme en Twitter

MI COMUNIDAD

diciembre 2019
L M X J V S D
« Nov    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031  

«El llegat de Borrell com a ministre és un fracàs»

Alfred BoschEl conseller d’Acció Exterior assegura que no cessaran els nous delegats malgrat la suspensió judicial i reclama a Sánchez un acord “per escrit” i amb garanties per investir-lo.

1200_1575571684_alfred_bosch_foto_adria_costa_001191205acrx4060

Alfred Bosch, fotografiat al seu despatx abans de l’entrevista a NacióDigital | Adrià Costa

Al despatx hi té un retrat de Quim Torra, com tots els consellers del Govern, però també un de Raül Romeva, el seu antecessor en el càrrec i condemnat a dotze anys de presó pel Tribunal Suprem. Alfred Bosch (Barcelona, 1961) és el titular d’Acció Exterior des del 23 de novembre de l’any passat, quan va intercanviar-se el càrrec amb un Ernest Maragall que va intentar -sense aconseguir-ho, tot i haver guanyat les eleccions- assaltar l’alcaldia de Barcelona per ERC. En aquesta entrevista a NacióDigital, Bosch reflexiona sobre el pas de Josep Borrell pel ministeri d’Afers Estrangers, desgrana els efectes de la sentència en el context internacional i detalla les condicions perquè Pedro Sánchez fos investit gràcies a un acord amb el seu partit.

 

– El TSJC ha paralitzat l’obertura de les noves delegacions a l’exterior. Seguiran endavant amb el pla d’expansió?

– Sí, perquè tenim l’obligació de complir amb una feina que és legal, legítima i necessària. Hi ha més del 70% dels ciutadans que estan d’acord amb el fet que hi hagi acció exterior, segons l’última enquesta del CEO, i entenem que obrir delegacions i ser present al món és un deure del Govern. Ho fan tots els executius i totes les ciutats, i també les universitats, els sindicats i les empreses. Vivim en un món global, i no estar presents al món et resta possibilitats. Hem de sumar oportunitats, competitivitat i reptes de futur en un món global.

– Quin marge legal té el Govern per esquivar les traves del TSJC?

– El marge està molt ben definit a la llei d’Acció Exterior del Parlament. No ha estat impugnada, i el terreny legal hi és. Pel que fa a les delegacions, ara estan suspeses cautelarment i ja veurem què passa al final, però als delegats no els cessem.

– Però les delegacions paralitzades les activaran mentre duri aquesta suspensió cautelar?

– No hi ha hagut temps de posar-les en marxa. En aquestes tres en concret -Mèxic, Buenos Aires i Tunísia-, es va aprovar el decret i immediatament després va venir la suspensió cautelar. Tenim molt clar que aquestes delegacions són necessàries i que seguirem treballant perquè acabin operant.

“Hi ha més del 70% dels ciutadans que estan d’acord amb el fet que hi hagi acció exterior, i entenem que ser present al món és un deure del Govern”

– Perquè quedi clar: ara estan en stand by o seguiran fent passos malgrat la suspensió?

– Feina a fora en fem sempre malgrat els impediments i els pals a les rodes. Vaig ser a Mèxic abans d’aprovar el decret de creació de la delegació, i hi vam fer feina. Vaig ser al con Sud, a l’Uruguai, i vam fer feina abans de la creació de la delegació de Buenos Aires. Abans, durant i després de la creació de les oficines, hem fet la feina. Per descomptat que tenir delegacions ens ho facilita enormement, i és convenient. Però si ens posen traves, continuarem fent les coses com les fèiem abans. Treballarem el doble, ens multiplicarem, farem molts més quilòmetres. El que calgui.

– Quin calendari té, aquest litigi judicial per a la creació de les noves delegacions?

– Tenim un termini de dos mesos per presentar al·legacions, i per descomptat que ho farem. I després hi ha cinc mesos pel que fa a la suspensió cautelar, és a dir, com a termini judicial. El que no podem fer és deixar de fer la feina encomanada.

– Quan acabi la legislatura, sigui quan sigui, quin mapa de delegacions obertes li agradaria deixar com a conseller?

– Espero tenir temps per complir amb els compromisos, que són aproximar-se al 0,7% en cooperació, tenir un model de participació i transparència a nivell nòrdic -tasca que també depèn d’aquest Departament- i ser presents al món. Ja vam dir al principi que havíem de ser als cinc continents. Continuem amb aquest objectiu.

1200_1575571679_alfred_bosch_foto_adria_costa_006191205acrx4192

Bosch és el conseller que més viatja de tot el Govern. Foto: Adrià Costa

– Vostè no va conèixer com a conseller el govern Rajoy, però sí com a diputat d’ERC a Madrid. Considera que Borrell ha estat més agressiu que Margallo o Dastis?

– Clarament, l’acció exterior de Borrell ha estat un fracàs, perquè ha actuat amb les maneres de l’antiplomàcia, contràries al que mana la diplomàcia. La diplomàcia és l’art de fer amics al món, i ell s’ha creat enemics: va dir que dedicava un terç del seu temps a combatre l’independentisme, unes idees polítiques. No veig com aquest ha de ser un objectiu d’un estat o d’un país que es vol projectar. És un objectiu en negatiu, i normalment els objectius en negatiu donen resultats negatius. I si dediques un terç del teu temps, o el que sigui, a intentar tancar finestres a algú, sap què passa? Per cada finestra que ha tancat Borrell, ens ha obert una porta. Cada cop que nosaltres anem als Estats Units, al Regne Unit, a Itàlia, a França, a Alemanya, què ens diuen? Que no els agrada aquesta línia de projecció exterior que es dedica a la pressió, al bloqueig. No fan amics, tot el contrari.

– Borrell s’ha dedicat a pressionar altres governs arran del procés?

– Quants recursos [judicials] tenim plantejats? Això és pressió. Existeix l’anomenat Borrellgate, que és dedicar-se a espiar gent nostra, començant per servidor i alguns delegats, i també ciutadans estrangers que parlaven amb nosaltres. Com creieu que se sent algú d’Alemanya o del Regne Unit que sap que el govern espanyol l’espia per les seves idees polítiques o per relacionar-se amb algú que té unes idees determinades. Això no és pressió? Això no és posar-se en contra ciutadans de fora?

“La diplomàcia és l’art de fer amics al món, i Borrell s’ha anat creant enemics: va dir que dedicava un terç del seu temps a combatre l’independentisme, a combatre idees polítiques”

– És probable que Borrell no hagi fet amics. Ara bé, quin cost real tenen aquestes maniobres per a l’Estat i el seu aparell diplomàtic?

– Tots els que té qualsevol acció repressiva o de negació. I no estem parlant només de l’acció exterior, sinó d’una ofensiva general per posar gent a la presó, enviar-los a l’exili… Els jutges europeus, a tot arreu on han anat els exiliats, els han dit que són ciutadans lliures en una Europa lliure, i en canvi aquí [a Espanya] van directes a presó preventiva i després els cauen cent anys de presó. Clar que té costos, això. Té costos per al sistema judicial espanyol i per a la democràcia a Espanya.

El que diu l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que és que qui ha de decidir sobre els eurodiputats són els electors i no la burocràcia dels estats membres [sobre el cas de la immunitat d’Oriol Junqueras], té costos. També n’està tenint per a algunes institucions europees. El Parlament Europeu es troba davant d’un dilema considerable, i ja veurem quina és la sortida.

– I per què, davant d’aquesta situació, no es pronuncien les autoritats del Parlament Europeu, o bé els estats que s’han sentit pressionats?

– L’advocat general del TJUE és una autoritat europea, i s’ha pronunciat molt clarament. S’han pronunciat cent electes a França, que no és un lloc on les simpaties per l’independentisme català estiguin desbordades. I s’han pronunciat dient que s’acabi la repressió. S’han pronunciat a Westminster, al Bundestag, al Senat italià, al parlament portuguès, a Bèlgica… El tema ha arribat a Eslovàquia, a Letònia.

Això no beneficia la imatge de l’Estat. Ja poden fer campanyes de màrqueting gastant-se un milió d’euros o més, ja pot dedicar el ministre un terç del seu temps, ja poden dedicar-se a mobilitzar més de cent funcionaris a les ambaixades espanyoles per defensar les tesis del govern espanyol. Ja poden fer el que vulguin. Ni que contractessin l’Steven Spielberg per fer una superproducció! És impossible amagar la realitat, que és repressiva. Això es veu i deteriora el funcionament del sistema polític espanyol.

– Confia que la sortida de Borrell acabarà amb l’estratègia judicial contra les delegacions catalanes a l’estranger?

– Confio que qui vingui a partir d’ara no sigui pitjor que Borrell. Entre d’altres coses perquè no seria fàcil.

1200_1575571681_alfred_bosch_foto_adria_costa_004191205acrx4113

El conseller d’Acció Exterior va rellevar Ernest Maragall en el càrrec fa un any. Foto: Adrià Costa

A Borrell el deixaran de tenir com a ministre però ara serà alt representant de la diplomàcia europea. És una mala notícia per a Catalunya?

– Que deixi de ser ministre no ho considero mala notícia. L’hem vist no només en la qüestió catalana, sinó dient que els EUA són una gran nació “tot i que van matar quatre indis”, l’hem vist dient que Rússia és “l’enemic històric”, l’hem vist dient que és “ridícul” parlar del genocidi dels indígenes americans, i l’hem vist en una entrevista en un mitjà internacional de molt ressò dient “stop this recordstop this record“. Algú pot defensar el seu llegat com a ministre? Insisteixo: es pot qualificar, sense por a equivocar-se, com un fracàs. El que transmet és que està treballant en negatiu per obstaculitzar coses, prohibir-les, censurar-les, bloquejar-les. I utilitzant bona part dels instruments per una feina ideològica.

Ha parlat amb ell, en algun moment del mandat?

– Per telèfon.

– Quantes vegades?

– Tot just ser nomenat, una de les primeres trucades que vaig fer va ser al ministre Borrell. Li vaig demanar de veure’ns i em va contestar, literalment, que segur que ell i jo no ens posaríem d’acord i que no calia. No ens hem reunit presencialment.

“Vaig parlar amb Borrell per telèfon, li vaig demanar de veure’ns i em va dir, literalment, que no ens posaríem d’acord i que no calia”

– I amb Irene Lozano, secretària d’Estat de l’Espanya Global?

– Fa molt de temps que no parlo amb ella, però quan estàvem al Congrés [tots dos eren diputats] la tenia molt a prop. Estava just als escons de davant, i hi vaig parlar molt. És una persona culta, i que crec que s’està equivocant quan fa coses com l’informe de l’Espanya Global que envien urbi et orbe abans de les sentències dient que els presos eren culpables de sedició. O que va comparar el que havia fet el 2017 el Govern i l’independentisme amb una violació. S’està equivocant, també. No crec que afavoreixi gaire la seva trajectòria ni la imatge de l’Estat.

– No li agradaria trobar-se-la de ministra.

– Costa imaginar una relació més difícil que la inexistent amb el ministre sortint. A nivell personal no vaig tenir una mala relació amb ella, però políticament s’està equivocant. Passi el que passi i sigui el que sigui la senyora Lozano, demanaré el que demano a tothom: sit and talk. Anem a seure, anem a parlar, perquè això és el que fa la gent civilitzada. Quan hi ha un conflicte, hi ha persones que poden pensar, com el senyor Borrell, que no hi ha res a parlar. Però jo em considero diferent, i crec que el poble de Catalunya en general i el Govern també som diferents. Creiem en parlar. I sobretot en parlar amb els adversaris polítics. Cal asseure’s i, de forma pacífica i intel·ligent, intentar trobar una sortida perquè els ciutadans i les ciutadanes és el que ens demanen.

– Per tant, demanarà una reunió amb la futura o futur ministra.

– Per descomptat. Espero que aquesta vegada ens puguem seure i parlar. Fa anys que estem demanant parlar amb l’executiu espanyol de la situació actual, i no hi ha manera. La resposta és enviar la policia a apallissar la gent, posar la gent a la presó, empènyer-la a l’exili, el 155, dissoldre el Parlament i clavar cent anys de presó a nou companys que han posat les urnes.

1200_1575571682_alfred_bosch_foto_adria_costa_003191205acrx4105

Bosch, a la taula que presideix el seu despatx. Foto: Adrià Costa

– Una de les frases que s’han escoltat més en el procés és aquesta: “El món ens mira”. És possible que el món hagi mirat cap a Catalunya però que no se n’hagin obtingut reconeixements?

– El món és molt gran i hi passen moltes coses. I nosaltres som una d’aquestes. Tenint en compte això, hi ha pronunciaments de Nacions Unides molt clars, com ara el del Grup de Detencions Arbitràries, que depèn del Consell de Drets Humans i que demana alliberar els presos polítics, facilitar compensacions i elaborar informes independents per saber com ha pogut passar això. Tenim pronunciaments com el d’Amnistia Internacional, la Comissió Internacional de Juristes, d’un centenar d’europarlamentaris, el de l’advocat general del TJUE sobre Junqueras, i ja veurem quina és la sentència final del tribunal. Tenim pronunciaments de jutges de tot Europa, parlaments on s’està discutint el tema, i també la premsa. Cada vegada que viatjo tinc mitjans internacionals amb interès. Quins són els resultats? Sobretot després de les sentències, el món considera que aquí s’està produint una injustícia.

– Aquesta percepció no ha fructificat en la mesura que els pronunciaments no han servit per asseure l’Estat a negociar.

– Algun dia s’haurà de moure, i potser no triga tant com ens sembla. No per això haurem de deixar de fer la feina, que és explicar quin és el posicionament del Govern respecte la situació que estem vivint. Repasseu els editorials després de les sentències de Le Monde, el Financial Times i la línia editorial de la BBC. Diuen que el govern i els poders de l’Estat a Espanya s’han equivocat, que és un error històric, majúscul.

“Tots els observadors internacionals saben que el moviment independentista és pacífic. El món considera que s’està produint una injustícia”

– Això és rellevant. Ara bé: què falta perquè els representants dels estats aixequin el dit per la situació a Catalunya?

– Falta que tota aquesta feina arribi als governs. I els governs tenen tendència a fer pinya. A la Comissió Europea, que és un club de governs, tenen tendència a fer pinya. Això ho hem vist en molts processos, com ara les independències dels països de l’Est i dels Balcans. Els governs intercanvien interessos, i això també ho hem d’entendre. Hem de ser una mica lúcids. Vol dir que els governs no coneixen o no saben? Els executius de tota Europa i de bona part del món saben que això no és un afer intern, perquè l’evidència ho diu. Si es pronuncien les Nacions Unides, si es pronuncia Amnistia Internacional, si es pronuncia la Comissió Internacional de Juristes, si es pronuncia la Federació Internacional dels Drets Humans, si això ha arribat al Parlament Europeu, si es pronuncia l’advocat general del TJUE, si es pronuncien tribunals de tota Europa, si els editorials són clars i contundents, si Jordi Cuixart apareix a la portada de Politico… On és l’afer intern? És un afer intern del món, no del regne d’Espanya.

– Què ha pesat més de portes enfora: la sentència o els aldarulls?

– Els aldarulls sempre preocupen. A tot arreu saben que els aldarulls que hi va haver a Hong Kong han estat més greus, que els que hi va haver a Charlottesville (EUA) van ser més greus, que els de les armilles grogues a França van ser més greus, que els england riots de fa uns anys també van ser molt més greus… Dissortadament, a fora la percepció que hi ha és que de vegades es produeixen confrontacions al carrer. Però també saben que el moviment independentista ha estat, és i serà totalment pacífic. I aquesta imatge cala molt, perquè tothom recorda l’1-O, les grans manifestacions, l’estupor per les sentències i la indignació. Això es va veure.

– I aquestes imatges han perjudicat la visió cívica que vostè diu que té l’independentisme portes enfora?

– Tots els observadors internacionals que ho han seguit saben perfectament que el moviment independentista català és del tot pacífic. Ho saben, i no en tenen cap dubte. Tothom va entendre clarament que, si hi havia hagut protestes, eren arran de les sentències, i que el desencadenant són les sentències. Les condemnes perjudiquen l’Estat i dificulten una sortida negociada i democràtica.

1200_1575571676_alfred_bosch_foto_adria_costa_009191205acrx4230

Una flor de color groc presideix la solapa de l’americana de Bosch. Foto: Adrià Costa

Deia abans que el llegat de Borrell és un fracàs. Considera que això afecta la reputació internacional de Sánchez?

– Borrell ha estat ministre del govern de Sánchez. Poc o molt, alguna influència hi deu haver tingut. Hi ha coses que van més enllà d’això. Hem vist l’evolució de Sánchez, que era la gran esperança blanca. Nosaltres vam facilitar el canvi [amb la moció de censura]. Ens deien que amb ell seria diferent, i ens troben amb les sentències. Pam! Un segle de presó per a nou persones. Continua la repressió, l’Estat continua enviant policies, la gent de l’exili hi segueix, hi ha més detencions, i el govern espanyol rebutja el diàleg. Aquesta imatge, per suposat, ha perjudicat o decebut, frustrat, les esperances que la comunitat internacional tenia dipositades en Sánchez.

– Això s’ha manifestat?

– Això es detecta. Només cal mirar els editorials dels mitjans després de les sentències per detectar que això és així.

“Aquí hi ha d’haver un compromís clar per part de Sánchez per tal de trobar una sortida democràtica al conflicte i posar fi a la repressió”

– Malgrat això, ERC està negociant amb el PSOE la investidura.

– És bo i positiu que passi allò que fa dos anys que estem reclamant: que la gent s’assegui i parli. Si Sánchez vol tornar a ser president del govern, ho ha de fer.

– Quines condicions hi ha d’haver, per part d’ERC?

– Això ja ho estan explicant els negociadors, a mi no em toca. Aquí hi ha d’haver un compromís clar per part de Sánchez per tal de trobar una sortida democràtica al conflicte i posar fi a la repressió. És un objectiu solidari, tots els partits independentistes ho diem. N’hi ha algun que no és independentista i també ho diu.

– Aquests objectius i condicions són compartits per tot el Govern?

– El Govern fa molt temps que demana diàleg per tal de trobar una sortida democràtica. Nosaltres entenem que l’eina ideal és un referèndum com el d’Escòcia. La via escocesa és una via que s’ha demostrat possible, civilitzada, que no genera cap conflicte i que és pròpia del segle XXI. Tinc la impressió que estem parlant amb llenguatge del segle XXI, i a l’altra banda de la taula no s’hi asseia ningú i el que sentíem no era propi del segle XXI: no parlar, enviar policies, enviar gent a la presó, càstig i censura, i una llei digital per impedir que l’espai cibernètic sigui lliure i obert.

– Vostè confia en un govern entre el PSOE i Unides Podem? Creu que pot ser una esperança per trobar una sortida democràtica?

– Prefereixo contestar aquesta pregunta quan aquest govern realment existeixi, perquè no existeix.

1200_1575571674_alfred_bosch_foto_adria_costa_011191205acrx4330

Bosch segueix al detall les negociacions entre ERC i el PSOE per a la investidura. Foto: Adrià Costa

– Creu que és l’opció menys lesiva per a l’independentisme?

– A veure què diuen. Si realment el futur govern espanyol es compromet, negre sobre blanc, a acceptar els principis i les normes bàsiques de la democràcia i que la repressió no és una bona eina, sinó tot el contrari, aleshores podré respondre aquesta pregunta. Però no hi hem arribat, de moment som on érem.

– Què li sembla que Sánchez, des de Londres, donés per fet que hi haurà un acord amb ERC?

– No sé per què ho diu, això, perquè l’acord no hi és. Em consta que s’està parlant, i això és positiu, però res més.

– Abans deia que el Govern plantejarà diàleg i autodeterminació. La relació entre executius, el diàleg institucional, serà abans o després de la investidura? Hi ha d’haver una reunió entre el president Quim Torra i Sánchez abans de la votació?

– El que hi ha d’haver és un acord significatiu, clar i escrit. Que quedi clar. Ja portem molt temps en què el president del govern espanyol no despenja el telèfon al president de la Generalitat. Això no és positiu. El president de Catalunya, com el president del govern espanyol, són els màxims representants dels països, i han de parlar. Se’m fa incomprensible que això no s’entengui. Potser a l’Edat Mitjana ho feien d’una altra manera, però som al segle XXI.

“El president de Catalunya, com el president del govern espanyol, són els màxims representants dels països, i han de parlar. Se’m fa incomprensible que això no s’entengui”

– N’hi ha prou amb tornar a Pedralbes perquè ERC s’abstingui?

– El que no pot ser és que se signi un acord i després no es respecti. En aquest sentit, no podem tornar a aquest escenari. Els acords són per complir: pacta sunt servanda.

– Com es pot garantir el compliment d’un acord tenint en compte el reguitzell de desacords dels últims anys?

– Això ho explicaran els negociadors, que són en els qui hem confiat perquè hi hagi un acord, si és possible, i que l’acord es compleixi.

– És realista, a aquestes alçades, que sectors de l’independentisme, o fins i tot el president Torra, plantegin la mediació internacional i el referèndum tenint en compte que el PSOE no vol parlar de cap de les dues coses?

– L’estat espanyol es va negar a parlar amb els cubans quan eren autonomistes i demanaven l’autonomia de l’illa de Cuba. Hi ha haver fins i tot guerres, que no és l’escenari actual, ni molt menys. Però hi havia aquesta negativa al diàleg durant dècades. El Congrés va debatre un estatut d’autonomia de Cuba quan Cuba ja era independent. No sé, que mirin la història.

1200_1575571675_alfred_bosch_foto_adria_costa_010191205acrx4311

Un retrat de Torra i un de Romeva formen part de la decoració del despatx de Bosch. Foto: Adrià Costa

– La legislatura catalana pot rebre un fort impacte si Torra és condemnat per desobediència. Si és inhabilitat, eleccions o nou president?

– Espero que el president i amic Torra no sigui inhabilitat. Crec que realment faria vergonya que inhabilitessin el president per una pancarta al balcó.

– El calendari indica que, al Suprem, una inhabilitació seria ferma abans de l’estiu, i això l’obligaria a deixar el càrrec. Cal esgotar la legislatura, si això passa?

– Sabeu què deia Juli Cèsar, oi? Discutien què fer amb un determinat pont a la Guerra de les Gàl·lies, i ell va dir: “Quan arribem a aquell riu, parlarem d’aquell pont”.

“El que no pot fer l’oposició al Parlament és dir que no estem fent prou en polítiques socials i després no buscar l’acord amb els pressupostos”

– Creu que els dos partits que són socis de govern seran capaços de consensuar com s’ha d’avançar en aquest sentit si hi ha una condemna contra el president?

– Hem estat capaços de consensuar moltes coses. De vegades no és fàcil, perquè som partits que tenen les seves dinàmiques i els seus idearis, però som un Govern de coalició que surt de les eleccions catalanes del desembre del 2017… I quants governs espanyols hem vist passar? I quants de coalició a l’Estat? [Cap]. Si parlem de dificultats entre partits, a les últimes eleccions hi vam anar perquè Sánchez es negava a dialogar amb nosaltres i va ser incapaç d’arribar a cap acord amb Podem. I, després de les eleccions, ho tanquen en 48 hores. No devia ser tan difícil. Que li donem tantes voltes a aquesta coalició que tenim aquí i a l’entesa entre socis quan tenim molt a la vora un panorama més complicat, em sembla que és injust. Amb els temps que hem passat, Déu n’hi do aquesta solidesa que s’ha vist al Govern.

– La definiria com a sòlida, la convivència a l’executiu?

– Déu n’hi do, la solidesa. Aquest Govern de coalició governa, i ha funcionat fins ara, és una evidència. Només cal girar la vista cap a Madrid i veure què està passant allà.

– Pot seguir funcionant sense pressupostos, aquest Govern?

– Fa cosa d’un any em feien la mateixa pregunta.

– Confia que s’aprovaran, els comptes?

– Hauríem de tenir pressupostos.

– Amb els comuns?

– Amb qui s’avingui a parlar. Parlem amb tothom. El que no pot fer l’oposició al Parlament és dir que no estem fent prou en polítiques socials i després no buscar l’acord amb els pressupostos, que és el que ens permetria fer més coses i destinar més diners a polítiques socials, que és el 70% de la despesa de la Generalitat.

1200_1575571680_alfred_bosch_foto_adria_costa_005191205acrx4148

El conseller preveu que la Generalitat tingui presència als cinc continents. Foto: Adrià Costa

– Això és un retret a la CUP?

– Això és una observació amistosa a tots els grups de l’oposició.

– Però sobretot, entre els grups independentistes, que en els últims anys han buscat sempre anar a l’una, és la CUP qui està dient que el Govern no està fent prou en polítiques socials?

– Ja ho hem vist diverses vegades. Existeix el concepte “oposició constructiva”. Cadascú té les seves raons. Però a mi em sembla que ha arribat el moment de reflexionar i de dir que no es pot voler i doldre al mateix temps. Si honestament hi ha partits de l’oposició que es creuen que es poden fer moltes més coses i que se n’han de fer moltes més, l’actitud responsable és asseure’s a negociar els pressupostos perquè hi hagi molts més recursos.

“El que em costaria d’entendre és que jo em negués a parlar amb Puigdemont, no ho entenc, no és el meu estil. S’ha de parlar amb tothom”

– La política fiscal pot trencar la solidesa del Govern?

– No he detectat cap mena de diferència per temes impositius.

– Quina relació té amb Carles Puigdemont? JxCat va ser crítica amb el paper del seu antecessor, Ernest Maragall, pel que fa al tracte amb l’expresident.

– Amb Puigdemont s’hi ha de parlar. Hi he parlat diverses vegades, entre d’altres coses perquè vaig sovint a Brussel·les. Hi ha una bona relació que jo crec que és la relació correcta que s’ha de donar amb el líder dels nostres socis de Govern. Aquí hi ha una coalició amb dos líders, un d’ells és a la presó i l’altre a l’exili. Aquesta és una situació molt desafortunada: no poden parlar entre ells, no es poden veure. S’ha de responsabilitzar totalment els poders de l’Estat d’aquesta situació tan injusta. En una situació de democràcia i de diàleg i normal, seria més senzill.

M’agradaria molt agafar el metro per anar a parlar amb Puigdemont, però no ho puc fer. Com que tinc la sort d’anar a Brussel·les sovint, crec que la meva obligació és parlar amb la persona que clarament és el líder visible i incontestable de JxCat, a banda de ser un represaliat que està a l’exili i és president de Catalunya. El que em costaria d’entendre és que jo em negués a parlar amb Puigdemont, no ho entenc, no és el meu estil. S’ha de parlar amb tothom.

– En algun moment ha fet de pont entre Oriol Junqueras i Puigdemont?

– Quan arribem a aquell riu, parlarem d’aquell pont. Juli Cèsar ho resol tot (riu). La meva funció no és aquesta. La meva funció és dirigir l’acció internacional del Govern, i em dedico a això. Si per raó del meu càrrec o de la meva feina he de parlar amb qualsevol dels dos, ho faré, lògicament.

Per:  Oriol March / Sara González,..

Les bases d’ERC van dir No a l’Estatut i ara dirien No a Sánchez

L’any 2006, l’ERC de Carod i Puigcercós apostava per l’abstenció al referèndum de l’Estatut però, finalment, la direcció va decidir fer una consulta mitjançant 12 assemblees territorials decisòries. Llavors, la […]

lavanguardia_g_1261885262-ks9f-u30524347652icd-992x55840lavanguardia-web

L’any 2006, l’ERC de Carod i Puigcercós apostava per l’abstenció al referèndum de l’Estatut però, finalment, la direcció va decidir fer una consulta mitjançant 12 assemblees territorials decisòries. Llavors, la militància republicana va decidir esmenar a la direcció i va apostar pel ‘No’ a l’Estatut. Aquella direcció va ser sensible a les peticions de les bases i, finalment, i va aprovar per unanimitat demanar el ‘No’ a l’Estatut.

La decisió sàvia de la militància republicana va ser l’inici del boom independentista anys després. La militància d’ERC, com diu sempre l’amic Joan Tardà, va fer de “camàlics de la història” i va salvar el país de seguir en la mentalitat de lluitar per l’autonomisme que ja no tenia res a oferir a Catalunya.

Aquell ‘No’ a l’Estatut no va acabar de ser aprofitat per la direcció que va acabar aprovant un acord de finançament que mai es va veure com la solució als problemes de Catalunya, però la pressió dels poders econòmics va fer forat en una part de la direcció republicana malgrat que el seu president del moment, Joan Puigcercós, mai no s’ho va acabar creient. Aquell error va portar a ERC a quedar-se amb 10 diputats i la renúncia de Puigcercós i l’elecció d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, que han portat a ERC als millors resultats de la història malgrat algunes derrotes significatives respecte a les llistes encapçalades per Carles Puigdemont.

Ara, la direcció republicana es troba en una cruïlla semblant, els lobbys de poder i de comunicació apressen per l’abstenció que permeti investir Sánchez i una part de la direcció republicana ho veu clar, però un altre no. Sembla que l’abstenció s’imposa malgrat que el PSOE no vol oferir garanties reals de la taula de negociació política ni cap mena de renúncia de la repressió que segueix més enfortida que mai.

El problema de l’actual direcció és intentar fer creïble a la militància que el PSOE farà quelcom per negociar i finalitzar la repressió i aprovar una amnistia, ho va advertir Joan Puigcercós a #FAQStratraTV3: “Esquerra està buscant garanties i li costarà molt trobar-les. Serà molt difícil l’abstenció”I faria bé la direcció republicana d’escoltar l’expresident d’ERC que sense dubte va facilitar un dels relleus més honorables fets mai a ERC.

ERC

Joan Puigcercós a #FAQStratraTV3: “Esquerra està buscant garanties i li costarà molt trobar-les. Serà molt difícil l’abstenció” tv3.video/FAQSpactesinve

I la millor forma d’escoltar i evitar un desengany de costos irreparables pel país seria tornar a consultar a la militància republicana amb una pregunta binària un cop tinguem la proposta del PSOE. L’executiva d’ERC va consultar a la militància en una primera pregunta que no tenia massa sentit, però la militància hi va participar, ara aquesta militància que vol participar de les grans decisions es mereix la consulta de veritat, serà un greu error no fer-ho i un greu menyspreu a una militància que ha sabut sempre mostrar saviesa en les seves decisions.

Com que el PSOE no pensa oferir cap garantia per avançar en una negociació política, ni anul·lar la repressió i ni aprovar l’amnistia, la militància diria clarament ‘No’ a Sánchez i acabaria reforçant el partit històric d’aquest país, seria una pas més cap a la independència de manera definitiva.

Per: JOAN PUIG

Puigdemont i Torra presidiran demà una reunió de JxCat a Brussel·les

Abordaran les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez amb diputats i consellers, entre altres qüestions d’actualitat.

h_3541701-604x270

El president Carles Puigdemont i el president Quim Torra presidiran demà una reunió a Brussel·les amb els diputats de JxCat al parlament, al congrés i al senat espanyol, així com amb els consellers del govern, on abordaran les negociacions sobre la investidura del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, entre altres qüestions de l’actualitat política.

Fonts de JxCat han explicat a Europa Press que la trobada s’emmarca en les reunions que el grup celebra periòdicament, i servirà per a analitzar el moment polític i dibuixar estratègies de cara als pròxims mesos.

La reunió, que començarà a les 11.30 en un hotel de Brussel·les, té lloc després de la primera reunió que JxCat va tenir aquesta setmana amb el PSOE per a abordar la investidura, i després dels contactes que els socialistes han mantingut amb ERC.

Una altra de les qüestions que pot estar sobre la taula és la situació que pot produir-se si inhabiliten Torra després del judici que, a mitjan novembre, va afrontar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per presumpta desobediència al no retirar llaços grocs, com li va ordenar la Junta Electoral Central espanyola en període de campanya electoral.

En la trobada també pot abordar-se l’estat de les negociacions per a tirar endavant el projecte de pressupostos de 2020, que el govern porta mesos negociant amb els comuns.

Reconeixement de presos i exiliats com a interlocutors

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, ha explicat que la reunió servirà per orientar les negociacions amb el PSOE però ha afirmat que no en sortirà el seu posicionament sobre la investidura, ja que queda marge per debatre’l perquè encara hi ha reunions pendents amb els socialistes.

‘No estem parlant encara ni d’abstenció ni de vot a favor o en contra, estem parlant de conceptes’, ha dit Calvet en una atenció als mitjans aquest diumenge a Madrid. El conseller de Territori ha dit que JxCat posa sobre la taula la necessitat de diàleg amb l’estat espanyol ‘sense línies vermelles’ -que es pugui parlar d’autodeterminació- i el reconeixement del govern com a interlocutor així com ‘dels nostres líders polítics a la presó i a l’exili’. També ha tornat a plantejar la necessitat d’un relator o mediador per donar ‘garanties que el diàleg es fa amb llums i taquígrafs’.

¿Reforma de la Constitución o tercera República?

La reforma de la Constitución no es una opción, sino una necesidad. La Restauración de la Monarquía posibilitó la “Transición” de las Leyes Fundamentales a la Constitución de 1978. De ahí viene su legitimidad. No puede vivir indefinidamente de la misma. O se renueva mediante la reforma de la Constitución o está condenada a desaparecer.

rey-constitucion-espana-avanzado-moderno_ediima20160718_0365_19

Felipe VI, entre Carlos Lesmes y Carles Puigdemont, en una imagen de archivo. EFE

Mariano García Canales, catedrático que fue de Derecho Constitucional en la Universidad de Murcia, publicó en 1981 en la Revista de Derecho Político un artículo con el título “Los Intentos de Reforma de la Constitución de 1876”. Apenas tres años después de la entrada en vigor de la Constitución de la Segunda Restauración, analizó la experiencia de la Constitución de la Primera, advirtiendo implícitamente del riesgo que supone no hacer uso del procedimiento de reforma de la Constitución para la supervivencia de la misma. Ya se sabe que el desconocimiento de la propia historia condena a repetirla.

Muy buen conocedor de la historia constitucional española en general y de la del primer tercio del siglo XX en particular, tenía autoridad para hacer la advertencia que hizo y para hacerla, además, cuando había que hacerla, cuando se iniciaba la andadura de la nueva Constitución. La reforma de la Constitución no se puede dejar de tener presente nunca en una sociedad democráticamente constituida, porque es la única forma jurídicamente ordenada de renovar el principio de legitimidad en el que descansa el Estado Constitucional.

El Estado Constitucional se articula mediante la combinación de un principio de legitimidad y de un principio de legalidad. El principio de legitimidad está exclusivamente en la Constitución. El principio de legalidad está en el resto del ordenamiento jurídico. El principio de legalidad se renueva diariamente. Los órganos y los procedimientos a través de los cuales se crea el derecho, se lo ejecuta en términos generales y se lo aplica en los conflictos individuales no dejan de actuar en ningún momento.

El principio de legitimidad, por el contrario, únicamente puede renovarse mediante la reforma de la Constitución, que, justamente por eso, es un instituto exclusivamente constitucional. Las demás normas del ordenamiento jurídico no tienen cláusulas de reforma. El mismo órgano que las ha creado a través de un determinado procedimiento puede modificarlas o derogarlas siguiendo ese mismo procedimiento al día siguiente de haberlas creado.

Con la Constitución no ocurre lo mismo. Una vez aprobada la Constitución, deja de existir el órgano constituyente que la engendró. Por eso la Constitución tiene que prever qué órgano y de qué manera podrá introducir cambios en el texto aprobado por el constituyente.

Esta previsión constitucional no es una opción, sino una necesidad. Ninguna sociedad puede vivir indefinidamente de la legitimidad constituyente originaria. Ninguna. La evidencia empírica de que disponemos es concluyente. Las constituciones que no se reforman se mueren. Esto no se puede dejar de tener presente nunca y más en circunstancias como las que presidieron el tránsito de las Leyes Fundamentales a la Constitución de 1978.

La Constitución se hizo como se pudo. Sin la Ley para la Reforma Política, aprobada por las Cortes Orgánicas, en la que se definió la composición del Congreso de los Diputados y el Senado, y sin el Real Decreto-ley de marzo de 1977 en el que se definió el sistema electoral de ambas Cámaras, posiblemente no se hubiera podido llegar al acuerdo constituyente al que se llegó en 1978. Parte sustancial de ese acuerdo es preconstitucional y fue definido por la Cortes de Franco y por el Gobierno no democrático presidido por Adolfo Suárez antes de las elecciones del 15 de junio de 1977.

El déficit democrático con el que arranca la Segunda Restauración constitucional de la monarquía es muy notable. La proyección del “Antiguo Régimen” en el Estado Democrático es muy pronunciada. Dicha proyección debería haber sido corregida haciendo uso de la reforma de la Constitución.

Cuando le explicaba el proceso constituyente de 1978 a los alumnos, me remitía siempre a la experiencia constituyente de la Ley Fundamental de Bonn. Los alemanes hicieron su Constitución tras la experiencia del Tercer Reich y la derrota en la Segunda Guerra Mundial. Aprobaron la Constitución bajo una vigilancia muy intensa por parte sobre todo de los Estados Unidos. Se trataba, en consecuencia, de una norma con un déficit de legitimidad importante, que ha sido compensada con el uso frecuente de la reforma de la Constitución. En 62 ocasiones ha sido reformada la Ley Fundamental de Bonn. Y las mayorías exigidas son las del artículo 168 de la Constitución española, dos tercios del Bundestag y del Bundesrat. Esa renovación continuada del principio de legitimidad es la que le ha permitido tener la aceptación que ha tenido y que posibilitó que la “Unificación” tras la caída del Muro de Berlín se hiciera con la Ley Fundamental de Bonn tal como estaba en ese momento. Se añadieron 5 nuevos Länder y punto.

En España hemos hecho todo lo contrario. En lugar de considerar la Constitución como un punto de partida para ir levantando las hipotecas que nos habían dejado los 40 años del Régimen del General Franco, la hemos convertido en un punto de llegada inamovible, en el que se han introducido dos reformas por mandato de la Unión Europea, una de manera limpia, la del artículo 13 para hacer posible el Tratado de Maastricht, y la otra, la del artículo 135, de contrabando, en la agonía del Gobierno Zapatero.

Pero nada más. El único intento de hacer una reforma que protagonizó el Gobierno presidido por José Luis Rodríguez Zapatero en 2006, para acabar con la preferencia del varón en la sucesión de La Corona, incorporar el mapa autonómico a la Constitución, definir las relaciones entre el Derecho comunitario y el derecho interno y hacer del Senado una verdadera Cámara de representación territorial, no llegó siquiera a tramitarse parlamentariamente.

Han pasado 41 años desde la entrada en vigor de la Constitución. Es obvio que la España de 2019 no es la de 1977-78. Es obvio, además, que desde 2015, si no antes, son notables los síntomas de agotamiento del sistema político definido en la Constitución. La sociedad española no es capaz de hacer una síntesis política de sí misma para poder autogobernarse. Por eso estamos teniendo que repetir elecciones.

En lo que a la reforma de la Constitución se refiere, la Segunda Restauración cada vez se parece más a la Primera. Mariano García Canales finalizó su artículo sobre la Constitución de 1876 con las siguientes palabras: “Su necesaria reforma sobre aspectos concretos ni siquiera se intentó seriamente. La Constitución se convertía así en un escudo de intereses y grupos para los que lo preferible fue siempre el inmovilismo, aunque este resultara suicida”.

En esas estamos. 

Fuente: eldiario.es/autores/javier_perez_royo/

De qui i de què depèn que surtin de la presó els líders independentistes?

Les presons aborden aquesta setmana la situació dels presos polítics quan es compleixen dos mesos de la condemna per sedició del Tribunal Suprem.

1200_1574348105_raul_romeva_foto_adria_costa_00130092018-_acr4543

Cartell a favor de la llibertat dels presos i exiliats a Folgueroles | Adrià Costa

Setmana decisiva per als presos polítics. Abans de dissabte, els Serveis Penitenciaris de la Generalitat de Catalunya anunciaran en quin dels tres graus penitenciaris ubiquen els líders independentistes, i segons el règim penitenciari que els sigui aplicat, podrien arribar a tenir permís per fer sortides temporals (en cas del tercer grau). Alguns dels presos polítics busquen feina per sortir unes hores al dia de la presó

Tot i que la decisió en principi és definitiva, també hi ha la possibilitat que sigui recorreguda pel Suprem. Això es deu al fet que si el penat o el ministeri fiscal no estan d’acord amb la classificació de segon o tercer grau poden plantejar el recurs davant del jutge de vigilància penitenciaria corresponent, que en el cas dels líders independentistes serien les presons de Lledoners, Mas d’Enric i Puig de les Basses.

Ara bé, la decisió que pren aquest jutge de vigilància penitènciaria tampoc és ferma, i és aquí on intervé el Tribunal Suprem, ja que si qualsevol de les dos parts no hi està d’acord, és l’alt tribunal qui té la darrera paraula.

Fins ara no ha estat possible classificar els presos perquè, tal com estableix l’article 10 de la llei orgànica general penitenciària (LOGP), només els condemnats amb sentència ferma poden ser agrupats. Als presos preventius se’ls dona presumpció d’innocència i, excepte en casos concrets, se’ls situa al segon grau amb règim ordinari. Això implica que no són presos “perillosos”, com els de primer grau, però no tenen dret a un règimde semi-llibertat com en el tercer grau, tot i que els permeten participar en activitats fora de la presó i un règim de comunicacions.

Les defenses no poden demanar aquesta classificació. Correspon fer-la a les presons i, concretament, a les juntes de tractament, que formen la direcció del centre, en aquest cas Lledones, Puig de les Basses i Mas d’Enric, a més del personal especialitzat com ara sanitaris, psicòlegs i altre personal de la presó. La normativa penitenciària diu que la proposta de classificació inicial s’ha de fer després d’un estudi del pres en qüestió que analitzi les causes del delicte -en aquest cas, les mobilitzacions de la tardor del 2017, el referèndum i la declaració d’independència- i dissenyi un programa de tractament individual.

Aquesta proposta s’ha de presentar en un termini màxim de dos mesos des de la sentència, és a dir, abans de dissabte vinent, 14 de desembre. Un cop feta, s’ha d’elevar a Institucions Penitenciàries -depenent de l’Estat-, que l’ha de ratificar o proposar un grau diferent en un termini de dos mesos més prorrogables.

Els criteris que s’han de tenir en compte

Hi ha tres graus penitenciaris: primer, segon i tercer grau. Tots tres es corresponen amb un règim de vida pels condemnats. En el cas dels presos polítics, tot fa pensar que la junta de tractament els classificarà en segon o tercer grau. En una entrevista a NacióDigitalXavier Melero, advocat de Joaquim Forn i Meritxell Borràs, deixava clar que els presos tenen “totes les característiques” per ser classificats com a tercer grau.

I quines són aquestes característiques? La LOGP diu que en termes generals s’han de tenir en compte variables com ara la personalitat del pres, el seu historial individual, familiar social i delictiu, la duració de la pena, les mesures penals del cas, l’ambient on retornarà, el moment del tractament penitenciari i la situació de recursos, facilitats i complicacions de cada pres. El criteri, doncs, és purament tècnic.

El criteri per classificar els presos en funció del primer, segon o tercer grau és purament tècnic i inclou variables com l’historial familiar, la duració de la pena i l’ambient en el qual retornarà

Segons això, i tenint en compte la situació dels presos, el primer grau queda descartat -correspon al règim tancat per a presoners perillosos o inadaptats- i la decisió és mouria entre el segon i el tercer grau.

Segon o tercer grau: què vol dir?

El segon grau s’aplica a aquells presos que no són perillosos però encara no poden viure en semi-llibertat. Segons l’article 117 del reglament penitenciari, aquests presos podran “sortir regularment a una institució exterior per fer un programa concret d’atenció especialitzada” i la durada d’aquesta sortida no podrà excedir les vuit hores.

Un cas paradigmàtic, en aquest sentit, és el d’Iñaki Urdangarin, que el setembre va sortir de la presó per fer un voluntariat en una institució religiosa i ara passarà el Nadal a casa. També a NacióDigital, Melero assegurava que els presos catalans havien de poder sortir al carrer en les mateixes condicions que el cunyat del rei d’Espanya.

El tercer grau s’aplica a aquells presos que ja poden viure en semi-llibertat i permet la sortida de l’intern del centre per treballar o fer activitats formatives encaminades a la reinserció. En aquest cas, els condemnats haurien de passar la nit al centre, que ja no seria una presó ordinària sinó un centre penitenciari de règim obert, amb mesures de seguretat menys severes i més contacte amb la resta de la societat.

El tercer grau s’aplica a aquells presos que ja poden viure en semi-llibertat i permet la sortida de l’intern del centre per treballar o fer activitats formatives encaminades a la reinserció

Un exemple de pres en tercer grau és Oriol Pujol: en el seu cas, l’Audiència de Barcelona va avalar la decisió de la Generalitat de concedir el règim obert al fill de l’expresident per poder sortir de la presó per anar a treballar.

Tant si són classificats en segon o en tercer grau, l’article 154 del reglament penitenciari diu que es podran concedir permisos de sortida ordinaris de set dies com a preparació per a la vida en llibertat i fins un total de 36 o 48 dies per any als condemnats, sempre que hagin complert una quarta part de la condemna i no s’observi mala conducta. Això es podria aplicar a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, condemnats a nou anys de presó, que a principis de l’any vinent ja podrien començar a gaudir d’aquests permisos.

La Fiscalia pot recórrer la decisió

La decisió final la signa el cap del servei de classificació i pot ser recorreguda tant pel pres en qüestió com per la Fiscalia. Fa uns dies, María José Segarra, fiscal general de l’Estat, va dir des de Barcelona que s’estudiarien les decisions que prengués el Govern en relació als presos polítics “sense cap idea preconcebuda”.

Si vol presentar recurs, haurà de ser primer davant del jutge de vigilància penitenciària. Si no s’admet, pot apel·lar al tribunal que va dictar la sentència, és a dir, el Tribunal Suprem. Dos mesos després, el futur dels presos podria tornar a passar pel mateix lloc.

PerBernat Surroca,

La magistrada que imputa Laura Borràs va amenaçar els Mossos beguda en un control d’alcoholèmia

Sílvia López Mejía va exigir, a més, que els agents li parlessin en castellà i no en català

foto_3391320-1536x1024

La titular del jutjat d’instrucció número 9 de Barcelona, Sílvia López Mejía, responsable de recollir els matussers informes de la Guardia Civil per intentar acusar Laura Borràs i que ha decidit enviar un informe perquè el Tribunal Suprem la investigui podria tenir un clar deix ideològic contra tot allò que és català.

9 d’octubre del 2008, Sabadell: Són les 3 de la matinada i Sílvia López Mejía va en cotxe cap a casa. Per mala fortuna per a ella, es topa amb un control d’alcoholèmia dels Mossos d’Esquadra. Així ho recollien diferents mitjans ara fa 11 anys.

“Sóc jutge de Barcelona, ​​per què no em deixa marxar?”. Així va començar la conversa entre la jutge i els agents de tràfic tal com va recollir la multa dels Mossos. Però les amenaces de Sílvia López Mejía van continuar.

Es negava a fer la prova perquè estava molt cansada i al·legava que (tot i les hores) sortia de treballar. Davant la intransigència dels Mossos, va apujar el to: “Jo per vostès em salto moltes vegades el procediment i a partir d’ara no em creuré res de les vostres històries”.

Test d’alcoholèmia positiu

Malgrat la desesperació de la jutge i els intents d’evitar fer la prova al·legant que era asmàtica, els Mossos d’Esquadra van tramitar una multa per alcoholèmia quan, a la segona bufada que va permetre mesurar la taxa d’alcoholèmia (després de 7 intents fallits) el resultat va ser positiu: de 0,48 mg/l quan el màxim permès és de 0.25mg/l.

Greus amenaces contra els agents

Llavors, segons l’informe de la multa dels agents, la jutgessa va perdre definitivament els papers. Es va dirigir de mala manera i amb to amenaçador als agents a qui va demanar que s’identifiquessin tots. Després va deixar caure improperis de l’estil “vostè sap alguna cosa de LECrim o de Codi Penal?” o “Estic desitjant que els de trànsit de Sabadell passin pel meu jutjat”.

Catalanofòbia en estat pur

Per acabar-ho d’adobar, va desafiar als agents dient-los: “Vull que em llegeixi una altra vegada els drets, i a més vull que ho faci en castellà, no en català!”. Els agents catalans van explicar que davant l’escena muntada per la jutge, fins i tot dues persones que van presenciar-ho tot es van oferir per declarar com a testimonis en el cas que aquest episodi arribés a més.

Una irrisòria multa

Que la justícia espanyola no és igual per a tots ja ho sabem. Però el cas de l’escàndol del control d’alcoholèmia n’és un bon exemple. La Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va sancionar amb una multa de 150 euros la magistrada Silvia López Mejía per l’actitud de desconsideració que va mantenir cap als Mossos d’Esquadra que la van sotmetre al control d’alcoholèmia.

Odi als Mossos?

Cal recordar que, justament, els Mossos d’Esquadra no van poder seguir fent les diligències policials durant la investigació a Laura Borràs perquè la jutge Silvia López Mejía els va retirar el cas per entregar-lo, immediatament el cas va caure sobre la seva taula, a la Guàrdia Civil.

Font: REDACCIÓ

Doble vara de mesurar: els CDR són terroristes i un simpatitzant de Vox amb 17 bombes, no

Doble vara de mesurar: els CDR són terroristes i un simpatitzant de Vox amb 17 bombes, no

1200_1575656357arsenal_vox

Arsenal requisat al simpatitzant de Vox | Guàrdia Civil

La Guàrdia Civil ha fet públic el desmantellament d’un dels arsenals d’armes de foc i explosius més grans descoberts a l’estat espanyol els darrers anys. El seu propietari és un simpatitzant de Vox i la Falange, tal com ha avançat Público i ha pogut  omprovar NacióDigital. L’home, natural de Miranda de Ebro, ha estat detingut i està acusat de presumptes delictes de tràfic d’armes de guerra i dipòsit d’armes i explosius. Igual que en l’Operació Judes contra, el cos armat reivindica la seva intervenció com a clau per evitar fets violents. Però, a diferència dels CDR, en aquest cas el detingut no està acusat de terrorisme. Detenen un simpatitzant de Vox amb un dels arsenals d’explosius més grans requisats a l’Estat

També a diferència dels CDR, el simpatitzant de Vox sí que tenia 17 explosius preparats per fer servir, 26 armes de foc i 28 cartutxos de munició. La Guàrdia Civil, però, ha assegurat que al llarg de la investigació no s’han pogut acreditar vinculacions entre el detingut i cap tipus d’organització. Ni terrorista, ni extremista, ni de delinqüència organitzada. Tot i això, el codi penal permet investigar algú per terrorisme encara que no estigui connectat a cap estructura. El sumari dels CDR no acredita l’existència d’explosius

En el cas de l’Operació Judes, la Guàrdia Civil no va trobar explosius a cap dels domicilis i immobles escorcollats el 23 de setembre. Els agents del cos només van trobar suposats precursors d’explosius, és a dir, els materials necessaris per fabricar-los. Amb tot, els nou investigats estan acusats de tinença d’explosius, conspiració per fer estralls i terrorisme.

El sumari judicial, del qual NacióDigital ja va informar, no acredita l’existència de bombes o armes a casa de cap dels detinguts però basa les acusacions en la seva pertinença als CDR, que considera una “organització criminal”.

En la interlocutòria dictada pel jutjat central número 6 de Madrid de l’Audiència Nacional el 20 de setembre -tres dies abans dels escorcolls i les detencions-, el jutge autoritza l’entrada als deu domicilis amb l’argument que la vigilància als investigats ha permès obtenir evidències que aquests han adquirit materials “susceptibles de ser utilitzats en accions violentes”.

Unes accions que, segons l’Audiència Nacional, podrien provocar “danys materials o personals de conseqüències irreparables, en clara similitud amb les tècniques i procediments emmarcats en els estàndards d’històriques organitzacions terroristes com ETA o Terra Lliure”.

La reforma penal contra els llops solitaris

El 2015 el PP i el PSOE van tirar endavant al Congrés -amb l’abstenció de CiU- una reforma del codi penal destinada a combatre els actes terroristes comesos pels anomenats llops solitaris, aquelles persones que duen a terme atemptats sense necessitat de ser part d’una estructura.

El perfil del simpatitzant de Vox podria quadrar amb aquesta categoria, ja que la pròpia Guàrdia Civil admet que el seu arsenal podia protagonitzar accions violentes, però per ara no està acusat de terrorisme.

1200_1575658222arsenal_vox_2

Armes requisades al simpatitzant de Vox. Foto: Guàrdia Civil

La mateixa reforma del codi penal és la que ha permès acusar de terrorisme els investigats en l’Operació Judes, ja que permet considerar accions terroristes qüestions de desordres públics o de “subversió de l’ordre constitucional” que no requereixin l’ús d’armes.

A més de no haver trobat cap explosiu durant els registres als domicilis dels CDR, el sumari judicial tampoc assenyala cap objectiu concret contra el qual els investigats volguessin atemptar, més enllà d’assegurar que tenien la voluntat d’ocupar el Parlament.

PerAndreu Merino,

A %d blogueros les gusta esto: