Anuncios

Mireia Boya: ‘Si no anem tots a l’una al Suprem a encarar-nos amb l’estat, ells guanyen’

Entrevista a l’ex-diputada i membre del secretariat nacional de la CUP sobre el judici contra l’1-O, les mobilitzacions i la repressió.

Mireia Boya

L’ex-diputada de la CUP Mireia Boya (Sent Gaudenç, 1979) serà jutjada per desobediència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), després de la decisió del Tribunal Suprem espanyol de fer-la fora de la causa. Boya fa una crida a encarar-se amb l’estat espanyol en el judici polític contra l’1-O. En aquest sentit, adverteix del perill de la divisió i també insisteix que cal una mobilització constant als carrers per a denunciar els drets fonamentals.

A més, augura un front antirepressiu ampli que s’oposi a una sentència condemnatòria i aturi el país, però tem que es normalitzi la repressió. Ara, diu que no té pas por de les amenaces d’il·legalització de la CUP: ‘Ja ens poden detenir, que en vindran uns altres.’

S’acosta el judici. També us volien jutjar al Suprem. Us han apartat de la causa?
—La meva causa ha evolucionat. Primer, vaig declarar al Suprem acusada de rebel·lió i em demanaven trenta anys, i ara la causa s’ha dividit i els membres de la mesa i jo hem passat al TSJC. És una aberració jurídica, perquè el Suprem s’ha quedat Carme Forcadell. Això indica que persegueixen una gent determinada. A Forcadell no la jutgen per allò que ha fet, sinó per allò que ha estat, presidenta de l’ANC. També aparten de Madrid aquells que potser han tingut una actitud d’encarar-se políticament amb aquest tribunal polític.

Com creieu que l’entoma, l’independentisme?
—L’actitud que hem de tenir a Madrid és d’unitat. Es parla molt de la unitat estratègica, però en la qüestió antirepressiva és imprescindible. Si no anem tots a l’una a encarar-nos amb l’estat, a explicar que són ells els qui han vulnerat un munt de drets, com el de protesta, el d’iniciativa parlamentària, el d’autodeterminació, etc. Si no diem tots les mateixes coses, ells guanyen, perquè ens divideixen. És més important la unitat del discurs davant el Suprem que no pas la unitat per a qualsevol de les batllies o per a les eleccions que han de venir. Els partits i l’independentisme de base haurien de ser-ne molt conscients, d’això. Qualsevol declaració –totes legítimes– que contradigui aquest discurs únic sobre què vam fer el Primer d’Octubre, no pensa en termes de país ni de futur de l’independentisme.

Mireia Boya

Els escrits de defensa són força diferents, per exemple, el de Cuixart i el de Forn. Sembla que no hi hagi gaire coordinació ni la unitat que demaneu. Us preocupa?
—És cert que cadascú té la seva circumstància personal i cadascú ocupava un càrrec diferent. No els he llegits tots, però entenc queen el cas de Quim Forn, hi ha una defensa d’ell com a conseller d’Interior i d’explicar què va fer i què no, tècnicament. Més enllà de l’escrit de defensa, ells hauran de contestar a unes preguntes i de fer un al·legat final que entenc que serà més polític que no pas jurídic. La part jurídica ja la faran els advocats, però els jutgen a ells i a tots nosaltres. La part tècnica dels advocats ja està bé, que cadascú l’enfoqui com vulgui. Però la part política no s’ha de desdibuixar, això és un judici polític.

La vostra defensa al TSJC diferirà gaire de la que hauríeu fet al Suprem?
—No. Primer vull dir que el Suprem no alleugereix el judici, sinó que han separat les causes en una estratègia per a fragmentar la causa contra l’independentisme i fer veure que són moltes petites coses, quan en realitat hi ha més de 1.200 persones investigades per delictes relacionats amb el Primer d’Octubre. És moltíssim. No són els nou de Madrid només, la repressió és molt gran. La seva estratègia és de fragmentar la repressió. El delicte pel qual se m’acusa –desobediència– és el mateix i serà una defensa política. Fins i tot, crec que tenim més llibertat per a dir clarament què pensem, com s’han vulnerat els nostres drets com a diputats i partits que ens vam presentar amb un programa electoral plenament legal, el qual vam complir. Potser és aquesta, la raresa que no entenen, que un partit pugui complir un programa electoral. Com que ja haurà passat el judici a Madrid i hi haurà una sentència, al TSJC podrem ser més contundents denunciant les vulneracions de la part parlamentària. Carme Forcadell és a la presó per haver permès un debat i a mi em jutgen la iniciativa parlamentària. És la llibertat ideològica, que jutgen.

La CUP va anunciar mobilitzacions d’ençà del primer dia de judici, amb la campanya ‘Alcem-nos’. Quina importància tindran?
—La crida que hem fet continua ferma perquè les nou persones que jutgen a Madrid som nosaltres, també. Són els nostres presos polítics i ens jutgen a tots. La idea és explicar la vulneració de drets, denunciar-la aquí i internacionalment i no permetre que això sigui normal, que la societat catalana accepti que això sigui normal i que es demanin les penes que es demanen. Des del primer dia, alcem-nos per a aturar-ho tot. I més després de les detencions de la setmana passada. Com pot ser que detinguin setze persones que només exercien el seu dret de protesta? Com es pot permetre que la policia espanyola detingui batlles, representants sindicals i periodistes el 2019? Si això no és una operació d’estat contra les llibertats i una cosa que s’assembla bastant a una dictadura, no ens queda altre remei que sortir al carrer i denunciar-ho. Si no, estem acceptant que aquesta vulneració de drets és possible, que la poden fer i que ens és igual. Hi haurà actes al territori i ha d’haver-hi una coordinació de base perquè hi hagi múltiples mobilitzacions per a aturar-ho tot i fer accions de protesta diverses els quatre mesos de judici i fins a la sentència. Si aquesta sentència no és absolutòria, ens hem de plantar completament com a país. Hi perdem tots, no tan sols els independentistes.

Aquests dies hi ha hagut les mobilitzacions dels taxistes. Molta gent es demana si l’independentisme ha de ser més contundent al carrer.
—En primer lloc, els taxistes tenen dret de protestar, tenen dret de fer vaga i estem amb ells. En segon lloc, tot aquest discurs criminalitzador de la protesta l’anem veient menys amb aquest col·lectiu que no pas el 21-D. Tot aquest discurs de la violència, de les caputxes, fins i tot les peticions d’actuació policíaca, ara els partits com Ciutadans no el fa. En tercer lloc, els taxistes fan un seguit d’accions absolutament necessàries si en algun moment decidim seriosament de plantar-nos fins que no s’hagi acabat aquesta vulneració de drets. Per tant, si hi ha qualsevol mena de protesta per a aconseguir que no es vulnerin els nostres drets, ens hi afegirem.

Mireia Boya

La CUP ha esta crítica amb el govern i els partits majoritaris de l’independentisme, dient que descoratgen la mobilització. Per què ho dieu?
—Sobretot va ser amb aquest discurs previ al 21-D. Vam veure que es criticava gent que protestava i que tenia dret de protestar, vagi vestida com vagi vestida. Des dels Lledoners es donen uns missatges de normalitat i d’un cert protagonisme que lleva la força i el múscul que teníem el Primer d’Octubre i el 3 d’octubre i que ens va servir per a defensar el referèndum i per a protestar en massa. Creiem que per a recuperar aquest múscul hem d’organitzar-nos per a mobilitzar-nos i ser més potents al carrer. Quan volen condemnar el teu dret de protesta, l’única cosa que et queda és protestar. Igual que quan et volen silenciar, has de cridar més fort. Interpretem que els discursos de retòrica desobedient i de confrontació que fa el govern no es tradueixen en fets. Els fets són el contrari, aquest fals diàleg amb el govern de l’estat, aquestes reunions amb les empreses de l’Íbex-35, aquests sopars amb en Pedro Sánchez… Tot això la gent no ho entén i desmobilitza. Tens companys a la presó i a l’exili i encara consideren si has d’aprovar el pressupost de l’estat?

Creieu que el PDECat i ERC poden acabar aprovant el pressupost espanyol?
—Ho intentaran, i no ho hem de permetre. Al final, és provar de tancar per dalt, als despatxos, allò que vam obrir per baix el Primer d’Octubre. Si nosaltres vam decidir d’autodeterminar-nos, per què des dels despatxos s’intenta tancar una segona transició per a no fer-ho? La mobilització és més necessària que mai. Denunciem els intents del govern i dels partits d’arribar a una pseudo-normalitat que tanqui aquest procés d’independència i que l’endarrereixi molts anys si ara renunciem a la nostra sobirania.

El problema que pot tenir la Generalitat és que necessita un pressupost per a resoldre conflictes i evitar noves vagues de mestres, metges, mossos, bombers… Enmig del procés d’independència, el govern ha de gestionar. Això també pot condicionar que s’aprovi el pressupost espanyol i, com a contrapartida, el PSC doni suport als comptes de la Generalitat.
—Al final això és negociar molles del dia a dia. En cap cas permetran de millorar com s’haurien de millorar les condicions d’aquests col·lectius i de la classe treballadora. Mentrestant, no afrontem el gran debat. Si som sobirans i tenim la gestió econòmica del nostre pressupost i trenquem el sistema capitalista que ens imposa Madrid i que es reprodueix en polítiques del govern, segurament sortirem d’aquest debat sobre el pressupost. Segurament serem en un procés constituent per la República. Per mi, això és un fals debat. Pel fet d’aprovar el pressupost de Madrid, els bombers o els taxistes, o qualsevol col·lectiu, no viurà millor. Els canvis que necessitem són tan profunds i radicals, de tot el sistema, que això només s’aconsegueix en un procés d’autodeterminació.

La societat catalana es va avesant a la repressió?
—Crec que sí. Sí que t’indigna que detinguin batlles, periodistes i representants sindicals, però hi ha hagut tantes detencions i és tan fort tot això que passa, amb presos polítics i exiliats polítics, que la gent ho ha assumit perquè ja no surt tant al carrer. Potser el discurs desmobilitzador que fan el president Torra i el vice-president Aragonès, amb les seves accions del dia a dia, que són totalment autonomistes, hi contribueix. Però, després de la detenció d’un periodista que portava el braçalet de premsa, que treballava fent fotografies d’una manifestació i va ser detingut, no entenc com els altres periodistes no han sortit en massa al carrer per a protestar contra aquesta detenció i per la llibertat de premsa. Són preguntes que em faig. Per què no ens atrevim a sortir més al carrer per denunciar aquesta operació de l’estat profund i la vulneració de drets? Ens hi anem acostumant i això no es pot permetre. Que el judici sigui televisat ha de permetre que la gent torni a sortir per a reivindicar els seus drets.

Mireia Boya

Això pot condicionar la reacció de la societat catalana a una probable sentència condemnatòria?
—La nostra campanya justament és de mobilització constant i permanent a partir del primer dia, per a evitar que es normalitzi una sentència, per molt baixa que sigui. L’única sentència que podem acceptar és l’absolució. Hi hem d’arribar amb prou tremp i força per a plantar-nos, és la tasca que hem de fer aquests quatre mesos de denúncia, mobilització i organització perquè el front antirepressiu sigui com més ampli, plural i transversal millor. Qualsevol qui sigui contrari a la vulneració de drets fonamentals hauria de sortir a protestar, durant el judici, de la manera que vulgui. Si hi ha una sentència condemnatòria, m’imagino un gran front amb tots els partits sobiranistes i totes les entitats socials i en defensa dels drets humans fent una crida a plantar-se. No es pot permetre de cap de les maneres que ens condemnin.

Es va adobant el terreny per a il·legalitzar la CUP?
—No ho sé, si acabaran il·legalitzant la CUP o no. Però sí que sé que per moltes amenaces que hi hagi la CUP no canviarà la seva ideologia, ni la seva manera de fer ni les seves crides a la mobilització. No ens fan por. Ja ens poden detenir, que en vindran uns altres després. Ja poden fer el que vulguin, que la gent que hi ha al darrere de la CUP no desapareixerà i trobarem la manera de continuar avançant. De la mateixa manera que també poden empresonar dirigents polítics, però els 2,3 milions de persones que vam votar l’1-O no desapareixerem. És una il·lusió pensar que poden liquidar l’independentisme amb il·legalitzacions i detencions. Ho poden intentar, sí, i hi ha precedents com el País Basc.

La setmana passada va esclatar la crisi de Podem. Com veieu que l’esquerra espanyola es divideixi?
—És una pena que les esquerres ens dividim, perquè això ens fa menys fortes davant l’avenç de l’extrema dreta. Hauríem de tenir tendència a formar grans fronts d’esquerres, sobretot de base, amb unitat popular i als municipis, i no pas aquesta tendència a fragmentar-nos. A més, sovint motivada per hiperlideratges i hipermasculins. En aquest sentit, per mi és una mala notícia que aquest espai de Podem es divideixi a l’estat espanyol. També ha passat aquí, amb Som Alternativa i ara Sobiranistes. És una manera vella de fer política que ve d’ICV i aquestes lluites pel poder i el col·laboracionisme amb el règim del 78.

És a dir, penseu que el problema dels comuns és la dinàmica que s’arrossega d’ICV.
—Sí, és la vella política de sempre: de partit, d’estructura i de col·laboració amb el règim del 78.

La CUP no es presenta a les eleccions europees. Fareu campanya per l’abstenció?
—No ho hem decidit, encara. No s’ha dut a debat a les territorials i encara són bastant lluny. Coincideixen amb les municipals, que per a nosaltres són la prioritat absoluta, perquè els ajuntaments són un bastió per a guanyar sobiranies. Com que els grans partits d’àmbit nacional han demostrat que al govern i al parlament no són capaços de defensar aquestes sobiranies, hem de ser forts als ajuntaments. No volem que hi hagi ajuntaments que segueixin ordres de partits i que es diuen d’esquerres tot i que en realitat tenen més tirada cap al centre i en cap cas no aporten propostes rupturistes en clau republicana.

Per: Roger Graells Font  i  Albert Salamé (fotografies)

Anuncios

Cedint amb la llengua

«Mentre discutim sobre el demà perfecte que volem fabricar, avui ens trobem cedint i cedint i cedint»

h_3315109-e1519245077249-604x270

Ahir la vice-presidenta Mónica Oltra era a Ifema, la Fira de Madrid, on acudia a la inauguració de Fitur, en representació del govern valencià. Anava acompanyada de Xavier Aguilar, el seu coordinador de comunicació. Justament quan hi anaven a entrar, va arribar el rei d’Espanya i els varen fer esperar rere una línia de seguretat. En aquell moment, tots dos van començar una conversa privada. Conversa que va ser tallada abruptament per un membre de la seguretat privada de l’acte, que els va increpar: ‘¡Dejen de hablar valenciano!’ La seguretat de Fira de Madrid vol impedir una conversa privada de Mónica Oltra perquè parlava en català

A alguns els semblarà una anècdota, menor i tot, però no ho és de cap manera. En primer lloc, perquè aquella era una conversa privada i què n’ha de fer cap guàrdia, d’això? En segon lloc, perquè cal demanar-se com és possible que un simple guàrdia privat de seguretat  s’atrevesca a parlar així a la vice-presidenta del govern –una persona, a més, molt coneguda a Madrid per les seues aparicions televisives, difícil que no sabés qui era. Però, sobretot, no és cap anècdota perquè és una prova més de la intransigència quotidiana que els catalanoparlants hem de suportar. Cada dia.

Ahir mateix, no cal anar més lluny, a l’assemblea de taxistes de Barcelona que havien de discutir sobre la vaga, tots els qui varen fer ús del català varen ser increpats per una part, intolerant i supremacista, dels seus companys. Mentrestant a Mallorca el candidat a la batllia de Palma pel PP amenaçava dient que si arribava a ser batlle eliminaria el català dels premis que porten el nom de la ciutat. I a Estrasburg la diputada Marina Albiol, d’Esquerra Unida del País Valencià, demanava com era possible que no hi hagués la reciprocitat de les emissions de televisió i ràdio públiques en català; i Toni Mollà ens recordava que dilluns passat va fer cinc anys que s’havien prohibit –i aquesta és la paraula exacta– les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. Prohibides, sí.

De fets com aquests, ho sabem tots i ho patim tots, en passen cada dia de l’any. Un degoteig constant que acompanya uns indicadors que posen en qüestió el cofoisme oficial sobre la situació lingüística, la manca d’autocrítica sobre tot això que passa. Perquè les dades sobre el descens de l’ús social del català, a tot arreu, són alarmants, per més que no es vulga fer cap gran debat a partir d’això. I ho són encara més les alertes sobre la degradació de la llengua que parlem, com les que l’altre dia, amb la seua habitual i brillant capacitat, explicava Marta Rojals. El català de GPS, passa’l

Permeteu-me que, ja que hi som posats, esmente un altre dels opinants de VilaWeb per tal d’obrir encara més el focus.

Dilluns Joan Ramon Resina explicava a la seua columna una anècdota del viatge del president Torra als Estats Units que feia alçar la cella. Durant un dinar amb el director del Martin Luther King Jr. Institute, quan el president Torra va voler parlar de la proposta lingüística que té per al futur i Resina mateix hi va intervenir, un membre de la comitiva que acompanyava el president el va arribar a interrompre, dient que d’allò no se n’havia de parlar… Jo no puc superar el text de Resina, de manera que us recomane molt que el llegiu.

I ho recomane sobretot perquè ell explica a la perfecció allò que defineix com ‘la nosa i l’angoixa’ que a una part de la classe política catalana, independentista, li causa el debat lingüístic. Nosa i angoixa que, això ja ho afegesc jo, em fa l’efecte que té per conseqüència això que veiem constantment i hem de suportar cada dia: que mentre discutim sobre el demà perfecte que volem fabricar, avui ens trobem cedint i cedint i cedint. Una vegada i una altra i una altra més, si cal.

Los exlegionarios de Barcelona se quedarán sin el solar que les cedió gratis el Gobierno del PP para sus desfiles

La propuesta del Ayuntamiento de destinar el terreno a un proyecto deportivo para refugiados convence a vecinos y a la propiedad, el Consorcio de la Zona Franca. Durante el mandato de Rajoy, el Consorcio cedió el solar a la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios alegando que ya lo ocupaban antes. Los vecinos exigen que también se eche al colectivo militar del antiguo cuartel que utilizan como sede, extremo que no todavía no se han contemplado. El barrio de Sant Andreu protesta contra la cesión de las Casernes a los Legionarios

legionarios-barcelona-cristo-buena-muerte_ediima20190123_1001_4

Los antinguos legionarios de Barcelona durante la procesión del Cristo de la Buena Muerte ENRIC CATALÀ

Los desfiles de la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios de Barcelona tienen los días contados en el solar público de 5.000 metros cuadrados que ocupan gratuitamente desde 2013. Después de años de protestas de los vecinos del barrio de Sant Andreu, el Ayuntamiento ha puesto sobre la mesa una propuesta que cuenta con el visto bueno de la propiedad, el Consorcio de la Zona Franca de Barcelona, ente que depende del Gobierno central. La intención es que el terreno tenga un uso social y deportivo en vez de destinarse a la actividad de los exmilitares. “¡Viva España! ¡Viva el Rey! ¡Viva la Legión!”

Las conversaciones para acabar con el que ya se conoce como ‘el solar de los legionarios’ son a varios niveles y han intervenido vecinos, Ayuntamiento, el Consorcio y hasta el Comité Olímpico Internacional (COI). Éste último asumirá la iniciativa, que pasa por habilitar unas instalaciones deportivas pensadas para conectar al tejido social del barrio con los refugiados y asilados de Barcelona. El consistorio ha presentado este miércoles el proyecto tanto a las asociaciones vecinales como al delegado del Gobierno en el Consorcio, el exprimer secretario del PSC Pere Navarro. Ambas partes ven la idea “de forma positiva”, han informado a eldiario.es fuentes conocedoras del encuentro.

Fue el predecesor de Navarro en el Consorci, el popular Jordi Cornet, nombrado por el Gobierno de Mariano Rajoy, el que aceptó en 2013 ceder el solar a la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios de Barcelona. Lo hizo alegando que se regularizaba una ocupación que se venía dando desde años atrás y que la cesión era a precario, es decir, temporal y que finalizaría cuando se diera uso al solar. 

El terreno en cuestión se encuentra colindante con su local, ubicado en el 120-122 de la calle Torres i Bages, un edificio que ocupan desde hace décadas y por el que no pagan alquiler, porque está pendiente de ser derribado dentro del proyecto de urbanización de la zona, que en ese punto todavía no tiene fecha.  

Desde la cesión del solar, las asociaciones de vecinos se han movilizado contra la presencia periódica de sus desfiles, no solo porque rechazan su apología del militarismo e incluso del franquismo, tal como pudo comprobar eldiario.es, sino porque además el solar está al lado de un colegio público, el CEIP Eulàlia Bota. Con la llegada de los ‘comuns’ al Ayuntamiento, Ada Colau exigió al Consorcio –en el que el Ayuntamiento también participa– que retirara la cesión a los Legionarios, pero hasta no había puesto sobre la mesa una solución que agradara al ente. 

El Consorcio de la Zona Franca es uno de los principales propietarios públicos de suelo en Barcelona. En el caso de los exlegionarios, el Consorcio no sólo es propietario del solar donde ensayan, sino de todo un complejo de más de 100.000 metros cuadrados de los llamados Cuarteles de Sant Andreu. El ente compró el terreno al Ministerio de Defensa en 2004. Parte de los usos de la parcela son para equipamientos, algunos de los cuales se han mantenido encallados durante años, aunque en 2015, Colau consiguió pactar con el Consorcio la creación de una nueva guardería, un centro cívico y un paquete de pisos protegidos. La salida de los Antiguos Legionarios no se contempló en esa ocasión.

El espacio “adecuado” para el COI

Además de la llegada del socialista Navarro como responsable ejecutivo del Consorcio, la otra pieza que favorece el fin de la cesión a los exlegionarios es que el Ayuntamiento ha dado con un proyecto que satisface a vecinos y propiedad y que requiere de un gran espacio como el solar de Sant Andreu, difícil de encontrar en una ciudad como Barcelona.

Se trata de un proyecto social liderado por el Comité Olímpico Internacional (COI) para fomentar la convivencia entre vecinos y refugiados a través del deporte. Fuentes municipales aseguran que los representantes del organismo internacional han visitado los terrenos y los ven “adecuados”. La colaboración entre el COI y el consistorio empezó a raíz de los contactos para celebrar en Catalunya los Juegos de Invierno de 2030, que impulsa ahora la Generalitat.

Primero el COI propuso crear unas instalaciones para detectar habilidades deportivas de élite entre los asilados de Barcelona para seleccionar a atletas refugiados, pero el consistorio optó por una propuesta con un mayor vínculo con el tejido social del barrio. Los detalles del proyecto, como los planos de las instalaciones y quién podrá beneficiarse de ellas, así como las actividades concretas, todavía no están cerrados. Deberán presentarse en la próxima reunión que mantendrán en marzo las partes, constituidas ya en comisión de seguimiento.

El objetivo vecinal, echar a los exlegionarios

“Lo del solar es un principio, pero nuestro objetivo es que tiren al suelo su sede y les echen de la zona”, explica Santi Serra, presidente de la Asociación de Vecinos de Sant Andreu de Palomar, una de las tres que ha participado en la reunión de este miércoles y que vienen denunciando las actividades de la Hermandad. Para ellos, no solo hay que retirarles la cesión del terreno, vigente desde 2013, sino también echarles del edificio que usan como sede y como cantina desde hace décadas. El local está lleno de banderas españolas y hay fotografías del dictador Franco y de José Millán Astray, fundador de la Legión.

El futuro del edificio –en que vive una decena de familias– pasa porque la Hermandad tenga que abandonarlo cuando se ejecute el proyecto de reparcelación de los terrenos. Según aseguró el secretario general del Consorcio a Nació Digital en 2016, para hacer efectivo ‘desahucio’ de la asociación de exmilitares se les tendría que indemnizar con alrededor de 30.000 euros. La previsión inicial es que en ese emplazamiento se levanten viviendas. 

eldiario.es/autores/Pau_Rodriguez/

La qüestió jurídica de fons sobre el recurs de Puigdemont al TC

Us expliquem quins elements jurídics té en compte el recurs del president a l’exili per a reeixir al Tribunal d’Estrasburg.

Carles Puigdemont

El recurs que el president Carles Puigdemont ha presentat al Tribunal Constitucional espanyol per la decisió de la mesa de retirar-li la delegació de vot el 9 d’octubre proppassat ha aixecat una forta polseguera política. ‘Crec que és un recurs que xoca políticament, però me l’he llegit i és impecable des del punt de vista jurídic’, deia Jaume Asens, el tinent de batlle de l’Ajuntament de Barcelona, advocat i persona aliena a la topada política entre Junts per Catalunya i ERC. La conveniència política pot ser discutible, afegia, però l’oportunitat jurídica és evident i necessària. La decisió de Puigdemont, tal com ha recordat també el seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, s’explica per la necessitat d’exhaurir la via interna, que acaba al Tribunal Constitucional espanyol i pel qual passen tots els represaliats abans de poder anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Puigdemont ja va presentar un recurs d’empara al TC per la decisió del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena de suspendre’l com a diputat, és a dir, de vulnerar-li els drets polítics, contravenint fins i tot la jurisprudència del Constitucional. Justament aquesta setmana, mig any després, el TC ha acceptat a tràmit el recurs de Puigdemont. Ara caldrà saber quan el resoldrà. I el mateix dia es va fer públic que el president havia presentat un nou recurs, que és una ampliació d’aquell primer recurs, perquè es refereix al mateix dret vulnerat. Entre el primer recurs, del juliol del 2018, i aquest altre, del gener del 2019, hi ha hagut un fet significatiu en relació molt directa amb la suspensió com a diputat dictada pel jutge Llarena. Aquest fet és la retirada del dret de vot delegat de Puigdemont per part de la mesa el mes d’octubre.

Les conseqüències polítiques d’aquella polèmica, amb la pèrdua de la majoria independentista i la incapacitat de complir el mandat del 21-D, són evidents. Però també n’hi ha de jurídiques, perquè els presos i els exiliats malden per defensar els seus drets polítics (i, per extensió, els de tots els qui els van votar) que són amenaçats. I per això l’advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, va decidir que calia actualitzar aquell recurs, és a dir, presentar-ne un de nou sobre la decisió de la mesa de l’octubre, per una qüestió elemental en dret que cal tenir present pensant en el Tribunal Europeu dels Drets Humans: el manteniment de la coherència. En dret processal, això rep el nom de ‘doctrina dels actes propis’, és a dir, que una persona no pot anar contra els seus actes anteriors, que ha de mantenir una coherència. Dit d’una altra manera, al Tribunal d’Estrasburg no s’entendria que es presentés un recurs contra una decisió (la suspensió ordenada per Llarena) i no s’actués quan una altra decisió (la decisió de la mesa del parlament) permetia precisament d’executar la primera. Carles Puigdemont

Cal recordar, a més, que el mes passat Carles Puigdemont, juntament amb Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull van presentar una demanda contra l’estat espanyol davant el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, amb l’objectiu de denunciar la vulneració dels drets polítics com a diputats electes del Parlament de Catalunya. Un dels responsables d’aquella demanda, la jurista Neus Torbisco-Casals, explicava a Twitter el sentit d’aquest darrer recurs de Puigdemont al TC en relació amb aquesta altra demanda a l’ONU.

Torbisco-Casals deia: ‘El recurs del president Puigdemont complementa el recurs d’empara presentat contra la suspensió (admès a tràmit dilluns). Recordem que el ple del parlament va refusar la seva suspensió i els desacords posteriors es centraven només en la manera d’implementar l’acord polític. L’objectiu del recurs és que el TC es pronunciï clarament sobre si la suspensió decretada pel Tribunal Suprem (sense delegació directa del vot) és compatible amb la preservació dels seus drets polítics i així exhaurir els recursos interns. Un eventual pronunciament serà útil a tots els diputats afectats perquè l’al·legació fonamental que presenten els advocats de l’estat al Comitè de l’ONU no és de fons (saben que no tenen cap raó), sinó formal: demanen la inadmissió perquè no s’han exhaurit els recursos interns.’ I acabava demanant: ‘No enfrontem més les víctimes. En una situació de repressió extraordinària en democràcia, és lògic que s’obrin vies jurídiques diverses. Puigdemont utilitza totes les vies jurídiques per defensar el seu dret legítim de ser investit president.’

Rull, Turull i Sànchez no presenten recurs
Una altra qüestió és el fet que els altres afectats de Junts per Catalunya, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez, no han presentat aquest mateix recurs sobre la decisió de la mesa del parlament.  Els tres presos polítics i Puigdemont segueixen estratègies de defensa diferents que tenen a veure amb la seva situació processal. Si els primers estan pendents de la data del judici i poden ser inhabilitats amb la sentència, Puigdemont no serà jutjat i Pablo Llarena va retirar la darrera euroordre al juliol, quan la justícia alemanya havia descartat una extradició per rebel·lió. És a dir, que no es preveu pas que sigui inhabilitat aviat. Tribunal Constitucional espanyol

Sànchez, Turull i Rull ja van demanar empara en el seu moment al TC perquè aixequés la suspensió decretada pel Tribunal Suprem. Puigdemont també va presentar un recurs contra la interlocutòria del Tribunal Suprem que ordenava de manera automàtica la suspensió dels seus càrrecs públics en aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal. És el que el Suprem va admetre a tràmit dilluns. Tribunal d’Estrasburg

La secta militar iraniana i l’extrema extrema dreta espanyola: tres preguntes

«No em negareu que fa pujar la mosca al nas, tot plegat. I que, després del de què viu i del això qui ho paga, sorgeix la tercera pregunta: per quins set sous?»

maryam_rajavi-23150025-e1548252093832-604x270

No recordo qui m’ho va fer notar per primera vegada. I, com que no ho recordo, potser per aquell efecte que també ens converteix tota dita universal en ‘proverbi xinès’ i tota frase ocurrent en ‘aforisme fusterià’, jo ho atribueixo a la saviesa (solvent, contrastada) de la meva àvia Maria. Així doncs, tal com deia la meva àvia, per avaluar d’entrada les prèdiques d’algú, per saber de quin peu calça i si té el cul llogat o etcètera, fes-te una pregunta senzilla: de què viu?

És pràctic. No ho resol tot, és clar, però aclareix el panorama. O dóna pistes clau per a aclarir-lo.

Lligada amb aquesta pregunta, n’hi ha una altra que en realitat és la mateixa i que serveix directament per a col·lectius humans: això qui ho paga?

Quan va començar el desplegament material i mediàtic de la nova marca electoral de l’extrema extrema dreta espanyola, l’interrogant de la meva àvia va prendre especial consistència. I insistència. Els actes, la parafernàlia, les seus, els sous, tot fet a la manera de qui vol demostrar que no es moca amb mitja màniga, de què viuen? És a dir, això qui ho paga?

La resposta, més enllà de les coses que solen succeir en aquests casos (ara, i sobretot arran de l’èxit electoral a Andalusia, sembla que van passant el plateret entre el ram de la tauromàquia i de la caspa empresarial espanyola), ha estat d’allò més sorprenent: ho paga una organització d’origen i pràctiques fosques, una espècie de secta nascuda a l’Iran i amb seu a Albània.

Quines coses.

S’autoanomenen Consell Nacional de la Resistència Iraniana, que és la reconversió dels Combatents del Poble, Mujahidín Jalq (MKO, en les sigles en anglès): van començar com a guerrilla amb consignes d’aire marxista i enfrontant-se al Xa, van xocar amb el règim de Khomeini, es van anar, diguem-ne, dretanitzant, van pactar amb Saddam Hussein i van combatre al costat de l’Irac en la guerra contra l’Iran (raó per la qual, amb els milers de morts que acumulen, al seu país ja no els poden ni veure, encara que s’autoproclamin representants de l’oposició), quan els EUA van envair l’Irac, van pactar-hi de romandre-hi, en una caserna-castell. Després, i amb els mateixos EUA de mitjancers, van trobar acollida a Albània, on des d’aleshores tenen el campament, que és, de fet, una veritable base militar. Més coses que en sabem? Que Human Rights Watch ja en va denunciar, l’any 2005, les pràctiques sectàries, amb tortures i empresonaments i maltractaments de tota mena contra els qui critiquen l’organització o en volen sortir; que ja fa molts anys que ningú no n’ha vist el líder, Massud Rajaví, que tampoc no s’ha confirmat que sigui mort i que el relleu l’ha pres la tercera muller, Maryam Rajaví; que els atribueixen els assassinats de científics iranians del programa nuclear; o que exerceixen de poderós lobby amb polítics de tot arreu del món. Per rentar-se la imatge i perquè els traguessin de les llistes d’organitzacions terroristes (tal com van aconseguir). Per obtenir reconeixement. Per ser ells, encara que en realitat no tinguin cap representativitat, l’oposició oficial de l’Iran.

Això de ‘poderós lobby’ pot sonar a cosa complicada però, en realitat, s’acaba reduint a la famosa dita: pagant sant Pere canta. Perquè aquesta gent paga, i paga molt bé. Per assistir als seus mítings, per pronunciar conferències, per fer les coses que cal fer. Rudy Giuliani, per exemple, ex-batlle de Nova York, o John Bolton, conseller de Trump en seguretat nacional, que van pressionar perquè els EUA els traguessin de la llista de grups terroristes, han cobrat de l’MKO. Giuliani ho ha reconegut. Bolton calla. Mentrestant, se sumen centenars de milers de dòlars. Posem-hi vint mil d’avançada per un parlament de vint minuts. Vint-i-cinc mil en acabar. Amb viatge en avió privat. Coses per l’estil. A París, hi fan una trobada anual. Els ex-presidents espanyols Aznar i Zapatero hi han estat. María Teresa Fernández de la Vega. Alejo Vidal-Quadras, no cal dir-ho. No se’n perdia ni una. Ni quan era vice-president del Parlament Europeu ni després, en la seva fugaç aventura amb la nova marca de l’extrema extrema dreta espanyola.

Les darreres xifres ja situen en més d’un milió d’euros els diners que altruistes islamistes van anar donant a la marca verda, amb el conegut sistema de les petites i diversificades quantitats, ara mil cent cinquanta-sis amb vint-i-dos (que sembla que és el primer ingrés que els va arribar el mateix dia que van inscriure el partit), ara trenta-cinc mil no sé quants, ara seixanta, ara cent trenta i anar-hi anant.

És possible que un milió d’euros sigui la xocolata del lloro, per a aquesta gent. Perquè tenen diners a manta. A manta. Però no em negareu que fa pujar la mosca al nas, tot plegat. I que, després del de què viu i del això qui ho paga, sorgeix la tercera pregunta: per quins set sous?

Vull dir que quin interès té un grup sectari iranià a crear un partit d’extrema extrema dreta espanyola? Què pretén aconseguir a canvi?

No hi tinc resposta (la de l’inefable Vidal-Quadras, que tot és perquè li tenien ‘afecte i estima’, es comenta tota sola).

De fet, en comptes de respostes, se m’acudeixen més preguntes encara: qui el paga, el muntatge de l’MKO? Això se sap, si fa o no fa: en el seu moment van rebre finançament de Saddam Hussein; ara tenen pluja de milions de l’Aràbia Saudita.

Vet aquí l’Aràbia Saudita que, no és cap secret geoestratègic, es dedica a finançar tot allò que vagi en contra de l’Iran. I que, tampoc no és cap secret, té una llarga història d’amistat (desinteressadíssima, també) amb el règim monàrquic espanyol.

Tan necessitat de pedaços i de crosses, el règim monàrquic espanyol, en aquests temps de tribulacions i de crisis constitucionals que li ha tocat de viure.

Per: Núria Cadenes

Sànchez presenta una candidatura per a dirigir la Crida amb Morral, Artadi i Pep Andreu

Es presenta una segona llista per a la votació del congrés constituent de dissabte.

Presentació La Crida - Manresa - Vilaweb

Jordi Sànchez ha tancat una llista per a la direcció de la Crida Nacional per la República que marca distàncies amb el PDECat, incorpora els pesos pesants de JxCat, independents i l’alcalde de Montblanc, Pep Andreu, d’ERC. Com a futur president de la Crida, Sànchez forma un tiquet electoral amb Toni Morral a la secretaria general, i ha confegit una direcció de 19 membres amb el propòsit de representar els diversos sectors que conviuen a l’organització, que es constitueix dissabte. Hi són la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, que en paral·lel es perfila com a número dos la llista de Joaquim Forn per Barcelona a les municipals. També la diputada de JxCat Gemma Geis, que ha tingut un paper molt actiu en el procés fundacional i en la definició de les bases organitzatives de la Crida, i Ferran Mascarell, que ha estat una altra de les veus visibles del procés de constitució.

Els membres del PDECat són pocs i significativament escollits: Albert Batet, portaveu de JxCat al parlament i dirigent molt pròxim a Carles Puigdemont; Damià Calvet, conseller de Territori i Sostenibilitat i home fort de Josep Rull; i Miquel Àngel Escobar, ex-delegat de la Generalitat a Barcelona i dirigent molt pròxim a Jordi Turull. També hi és Montserrat Morante, l’única que és membre de l’actual direcció executiva del PDECat. En espera que el PDECat decideixi el seu encaix amb el moviment de Carles Puigdemont i Sànchez, el president del partit, David Bonvehí, va advertir que si algun membre del PDECat forma part del govern de la Crida ho farà ‘a títol individual’.

En aquesta candidatura, el president de la Generalitat, Quim Torra, hi compta amb la consellera de Cultura, Laura Borràs, que és del seu nucli més pròxim. A més de Morral, que és un dirigent de la màxima confiança de Sànchez, l’ex-president de l’ANC també hi ha inclòs  Assumpció Castellví, que va ser al secretariat de l’entitat sobiranista. També van ser a l’ANC i formen part de la candidatura Jordi Pairó, Marcel Padrós i Irene Negre, alhora ex-militant d’ERC. Completen la llista l’ex-diputada d’ERC Àngels Cabasés, l’ex-consellera socialista Marina Geli, l’experta en relacions internacionals Maria do Carmo Marques-Pinto i l’enginyer Josep Ferrer, a més de diversos independents més, com ara l’advocat Joaquim Jubert i la periodista Pilar Calvo.

Una segona llista
En el congrés de dissabte, però, els fundadors hauran de votar dues llistes. Tal com ha avançat VilaWeb, se n’ha presentat una segona formada pel jurista Héctor López Bofill, candidat de Junts per Altafulla a les municipals, l’historiador Xavier Díez, l’actual directora general de Protecció Civil de la Generalitat, Isabel Ferrer, l’escriptor Oriol Izquierdo, l’històric dirigent ecologista Santi Vilanova, el politòleg Joan Ramon Colomines i Companys, la membre l’Associació Catalans d’Arreu Rosario Palomino i el periodista Gerard Sesé, exmilitant d’ERC, entre d’altres. Tot i que inicialment no volien disputar la presidència ni la secretaria general a Sànchez i Morral, finalment han presentat dos candidats als màxims càrrecs de l’organització perquè així ho requeria el reglament del congrés. D’aquesta manera, l’advocat i economista Jordi Ferrés opta a la presidència i, l’escriptor Oriol Izquierdo, a la secretaria general.

Els fundadors de la Crida votaran en dues urnes: d’una banda, el president i el secretari general, que es trien en bloc; i, de l’altra, els 19 membres de la direcció. En aquest últim cas, guanyaran els 19 més votats, encara que provinguin de candidatures diferents.

Per: Odei A.-Etxearte

La Audiencia de Barcelona ordena imputar a un jefe de la Policía por el despliegue frente a la sede de la CUP el 20-S

Los magistrados revocan el cierre de la causa que decretó la jueza instructora y deciden que declaren tres agentes: un responsable de Extranjería como imputado y dos como testigos. La jueza avala el despliegue policial frente a la sede de la CUP el 20-S por basarse en el “seguimiento de actividades” del 1-O

cup-fernandez-barcelona-policia-nacional_ediima20170920_0499_4

Varios militantes de la CUP, en el exterior de la sede del partido en Barcelona, custodiado por la Policía Nacional. A. P.

La Audiencia de Barcelona ha revocado el carpetazo a la investigación sobre el despliegue de la Policía Nacional frente a la sede de la CUP el 20 de septiembre de 2017.  Los magistrados han estimado el recurso de la CUP y han ordenado a la jueza que tome declaración como imputado al responsable policial que ordenó la presencia de los antidisturbios durante seis horas frente a la sede del partido.

También deberán comparecer ante la jueza, en este caso como testigos, dos policías que requisaron material de propaganda política del referéndum en la calle, frente a la sede de los anticapitalistas.

En un auto, al que ha tenido acceso eldiario.es, los magistrados de la sección 10 de la Audiencia de Barcelona consideran necesario “aclarar la actuación policial”, en especial los motivos que llevaron a ordenar la presencia de antidisturbios, que no llegaron a intervenir pero que rodearon la sede del partido de las 14:00h. a las 20h. del 20 de septiembre, mientras en otros puntos de la ciudad se llevaban a cabo los registros ordenados por el juez de Barcelona que investigaba los preparativos del referéndum.

La jueza de instrucción concluyó que la intervención policial se llevó a cabo “en el legítimo ejercicio” de las funciones que la Policía Nacional tenía encargadas por la Fiscalía Superior de Catalunya para impedir el 1-O.  En concreto, la orden del fiscal de incautar cualquier tipo de propaganda política, también de particulares, sobre el 1-O.

Por contra, los magistrados destacan que, en vez de pedir autorización judicial para entrar en el local de la CUP, los antidisturbios “permanecieron seis horas apostados en la vía pública, rodeando la sede de un partido político legal, sin permitir la entrada o salida de cualquier militante o persona contratada laboralmente por el partido, ni personas simpatizantes al mismo”, cortando además el tráfico de las calles Sardenya y Marina.

Posibles coacciones

Este despliegue de los antidisturbios, a criterio de los magistrados, podría ser constitutivo de un delito de coacciones al usarse los agentes para “restringir la libertad ajena”. En consecuencia, la Audiencia ordena a la jueza que tome declaración como imputado al jefe policial que ordenó la presencia de antidisturbios frente a la sede de la CUP, que es un responsable de la Brigada Provincial de Extranjería de Barcelona.

La resolución recuerda además que los dos policías que tendrán que declarar como testigos se incautaron de cajas con propaganda del 1-O de la CUP “en vía pública, fuera de la sede del partido” después de que les fuera negada la entrada al local “por ausencia de autorización judicial”.

La orden del fiscal que sirvió para archivar la causa ahora reabierta afectaba no solo a las instituciones sino también a los particulares, y no se incluyó una vez el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC) asumió el mando para frenar el 1-O el 27 de septiembre. El alto tribunal catalán se centró únicamente en colegios electorales y propaganda de la Generalitat, no de partidos políticos.

La jueza enmarcó la actuación policial “dentro del seguimiento que la Brigada Provincial de Información de Barcelona venía realizando a cerca de las actividades colectivas e individuales relacionadas con el apoyo a la preparación y celebración del referéndum del 1 de octubre”, siguiendo las directrices de la Fiscalía. La Audiencia corrige a la instructora y señala que la orden de la Fiscalía “está sujeta a diversas interpretaciones”, pues se limitaría a la incautación de material del 1-O en colegios electorales, no en sedes de partidos políticos.

Tras la incautación del material, el despliegue de antidisturbios provocó una concentración de miles de militantes cupaires –y también de políticos de otros partidos como Xavier Trias del PDeCAT o Jaume Asens de BComú– para protestar por la presencia de la Unidad de Intervención Policial (UIP). Finalmente, la Policía no entró en la sede de la CUP.

El partido, además de criticar la actuación policial y pedir su investigación por realizarse sin orden judicial, considera que la Policía buscaba “provocar” una situación violenta. Todo ocurrió el pasado 20 de septiembre, jornada en que se produjeron varios registros en sedes de la Generalitat y protestas contra la actuación policial, la más importante frente a la conselleria de Economía, que son la base de la acusación por rebelión contra los líderes soberanistas en el Tribunal Supremo. Lo ocurrido en la sede de la CUP, no obstante, no aparece en el escrito de acusación de la Fiscalía.

ETIQUETAS: cup….policia nacional….referendum 1-O….proceso soberansita

Jaume Satorra

Jaume Satorra

El hombre no posee el poder de crear vida. No posee tampoco, por consiguiente, el derecho a destruirla. (Mahatma Gandhi)

Servicios verificados

Ver perfil completo →

Categorías

Archivos

TRADUCTOR GOOGLE

Estadísticas del blog

  • 62.678 visitas

CAMINANT CAP L’INDÈPENDENCIA

SUIZA INFORMACIÓN

Follow L'esquella de la torratxa on WordPress.com

Sígueme en Twitter

Mi Comunidad

enero 2019
L M X J V S D
« Dic    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  
A %d blogueros les gusta esto: