L’Esquella de la Torratxa
Jaume Satorra i Hervera

Jaume Satorra i Hervera

El hombre no posee el poder de crear vida. No posee tampoco, por consiguiente, el derecho a destruirla. (Mahatma Gandhi)

Enlaces personales

Ver perfil completo →

Categorías

Archivos

TRADUCIR PÁGINA

Estadísticas del blog

  • 249.911 hits

CANAL PARLAMENT CAT.

CAMINANT CAP L’INDÈPENDENCIA

SUIZA INFORMACIÓN

Introduce tu dirección de correo electrónico para seguir este Blog y recibir las notificaciones de las nuevas publicaciones en tu buzón de correo electrónico.

Únete a 13 seguidores más

MI COMUNIDAD

agosto 2020
L M X J V S D
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

Licencia de Creative Commons
L’Esquella de la Torratxa  está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

¿Cuánto pagaría Juan Carlos I si regularizase sus cuentas con Hacienda? El 60% de su patrimonio, aún desconocido

¿Cuánto pagaría Juan Carlos I si regularizase sus cuentas con Hacienda? El 60% de su patrimonio, aún desconocido

El patrimonio del rey emérito sigue siendo un misterio

Juan Carlos I podría regularizar voluntariamente sus cuentas con Hacienda para evitar la posible acusación de la Fiscalía por delito fiscal. Esta es, según publicó El Confidencial, una posibilidad que contemplaron sus asesores antes de anunciar que se marchaba de España. Hacerlo supondría aceptar los hechos que se han ido publicando sobre él —que ha ocultado bienes en el extranjero y que ha defraudado a Hacienda— pero evitaría que se le persiguiera por irregularidades contables, según se prevé en el artículo 305 del Código Penal. El País publicó este miércoles que la opción se descartó porque la cantidad a pagar “estaba fuera de las posibilidades actuales” del rey emérito.

¿A cuánto ascendería tal cantidad? Los Técnicos del Ministerio de Hacienda han hecho los cálculos. Su estimación es que el rey emérito pagaría el 60% del patrimonio que declarara, entre cuota defraudada, recargo e intereses. El problema de su cálculo, señalan, es que este patrimonio es opaco y desconocido. Un misterio. The New York Times estimó en 2012 que su fortuna ascendía a 2.300 millones de dólares (unos 2.000 millones de euros). En España solo se conoce su asignación anual con cargo a los Presupuestos Generales del Estado, que en 2018 fue de 194.232 euros.

“Hablamos de porcentajes porque su patrimonio no se conoce. Está oculto”, explica a elDiario.es Carlos Cruzado, presidente de Gestha, el sindicato mayoritario de los técnicos de Hacienda. “Para que la regularización tuviera efecto tendría que ser completa y veraz. Tendría que declarar todos sus bienes ocultos y en el extranjero. Si no lo hace así, sería perjudicial para él”. Esto es lo que sucedió con el extesorero del PP, Luis Bárcenas, que regularizó 11 millones de euros y posteriormente se descubrió que tenía al menos 25 más.

Para que esta declaración fuera completa, explican los técnicos, Juan Carlos I tendría que presentar una declaración de bienes en el extranjero, incluyendo cuentas, acciones e inmuebles. Luego debería realizar una declaración complementaria de IRPF en la que todos sus bienes se considerarían “incremento de patrimonio no justificado”. Eso debería imputarlo al IRPF de 2015, el último ejercicio no prescrito. También debería presentar declaraciones complementarias de la renta de 2016 a 2019 e Impuestos de Patrimonio de 2015 a 2019.

“Como era residente en Madrid, el tipo marginal máximo al que tendría que tributar sería el 43,5%”, añade Cruzado. “A eso habría que sumar un 20% de recargo y los intereses de demora, del 3,75% desde junio de 2017”. De este desglose sale el dato del 60%. Si el patrimonio fuera de 2.000 millones de euros, como calculó The New York Times, estaríamos hablando de que al rey emérito le saldrían 1.200 millones de euros a pagar.

¿Y si no las regularizara?

“La otra opción es que sea Hacienda quien descubra sus bienes en el extranjero. Lo que se detecte, si no se ha presentado la declaración de bienes en el extranjero [el famoso modelo 720], se imputaría como incremento del patrimonio no justificado. Como la cuota defraudada seguramente superaría los 120.000 euros, estaríamos hablando de un delito fiscal. Si superara los 600.000, superaría el umbral de delito agravado”, continúa Cruzado. El delito fiscal normal contempla penas de hasta 5 años; el agravado, de hasta seis. “Pero, de momento y mientras no se demuestren, todo eso son especulaciones”.

En el momento en que Hacienda, la Fiscalía o un juzgado notificaran un procedimiento de inspección, el rey emérito ya no podría regularizar voluntariamente sus cuentas. Aunque lo haya descartado, aún puede hacerlo si así lo cree conveniente.

Debería haber pagado 52 millones de euros por la donación

Además de estimar cuánto tendría que pagar si regularizara sus cuentas, Gestha calculó que Juan Carlos I debería haber pagado 52 millones de euros a la Hacienda de la Comunidad de Madrid por la donación de 100 millones de dólares (65 millones de euros) que recibió de Arabia Saudí en 2008. El impuesto de donaciones está bonificado en la Comunidad si existen lazos familiares entre las partes, cosa que no sucedía en este caso. “El tipo es muy alto y el multiplicador igual. Era mucho dinero”, concluye Cruzado. “Casi un 80% del total”.

Por: Analía Plaza

La Ley es…

Per: Manel Fontdevila

Esperanza Aguirre considera que Espanya “necessita patriotes”

L’expresidenta de la Comunitat de Madrid s’ha sumat a la campanya del PP en defensa de la Corona i en contra del govern espanyol

Esperanza Aguirre, expresidenta de la Comunitat de Madrid / PP

El Partit Popular, Vox, Ciudadanos i el PSOE continuen la seva particular campanya per defensar la monarquia, després de la fugida de Joan Carles de Borbó. Una de les veus que ha reaparegut en les últimes hores ha estat la d’Esperanza Aguirre. L’expresidenta de la Comunitat de Madrid i dirigent històrica dels populars ha utilitzat les xarxes socials per expressar el que, segons el seu criteri, necessita Espanya. “Espanya necessita patriotes”, aquesta és la piulada amb la qual Aguirre ha volgut respondre a una reflexió de Cayetana Álvarez de Toledo. Esperanza Aguirre està pendent de ser jutjada per la seva vinculació amb el finançament irregular del PP a Madrid.

Font: larepublica.cat/

Plantofada de Sala-i-Martín a Colau per la manca de comunicació del seu partit amb el Gobierno

L’economista critica colau per reclamar canvis a les infraestructures de Rodalies des de Twitter i no des dels seus companys del Gobierno: “Sou un partit seriós o una entitat folklòrica?”

Xavier Sala-i-Martin al programa ‘Faqs’ de TV3

L’economista Sala-i-Martín ha criticat durament, a través de la xarxa, els reclams d’Ada Colau que ha expressat des del seu compte de Twitter, en lloc d’aprofitar que el seu partit, Podemos, faci ús de la seva posició per dur a terme els canvis pel que fa a les infraestructures de les Rodalies que vol l’alcaldessa de Barcelona. Colau s’ha dirigit al Ministerio de Transportes, criticant que el dèficit de les Rodalies no ofereix “alternatives ferroviàries pròpies del segle XXI”, i exposant una gràfica d’ADIF que així ho demostra amb les seves xifres.

Xavier Sala-i-Martín ha recordat a l’alcaldessa que el seu partit “forma part del govern espanyol”, i no s’explica que Podemos no mostrés el gràfic que exposa Colau: “Per què no van mostrar aquest gràfic i no van exigir correccions durant les negociacions per entrar al govern?”, ha etzibat l’economista, que s’estranya que aquests reclams siguin via Twitter: “Vostès són un partit seriós o una entitat folklòrica?”, ha conclòs.

Per: ÀLEX HUGUET

El ‘pacte constitucional’ sobre la monarquia no va ser cap pacte sinó una imposició

«Juan Carlos va ser rei per l’única legitimitat a la qual podia acollir-se personalment, que no era sinó la victòria militar de Franco el 1936»

M’ha sorprès que el govern socialista, primer, i la dreta espanyola, després, hagen alçat la barrera per a provar de frenar la crisi constitucional oberta per la fugida de Juan Carlos al·ludint al respecte a un suposat ‘pacte constitucional’. Pedro Sánchez s’hi va referir en la conferència de premsa de dimarts, però vaig pensar que era una manera poc afortunada de fer la viu-viu i prou. Ahir, però, la concordança de Vox al PSOE a l’hora de referir-se al ‘pacte constitucional’ com a argument per a blindar-se en la defensa de la monarquia em va fer pensar que ja no era cap casualitat sinó un guió. Això sí, sorprenentment pobre i ben demostratiu del moment de desconcert que sembla que es viu a Madrid.

Sorprenentment pobre perquè no hi va haver cap pacte constitucional de cap mena sobre la monarquia espanyola i ningú no pot invocar-lo sense ficar-se en un embolic de trànsit molt difícil. Les corts espanyoles es van limitar a sancionar la decisió de Franco, sense discutir-la. I els partits democràtics, conscients del gripau que s’acabaven d’empassar i per dissimular les seues vergonyes, es van llançar a l’operació d’emblanquir el monarca. Recordeu aquelles teories delirants, que tantes vegades hem sentit, segons les quals Juan Carlos era ‘un rei republicà’?

La realitat és que en cap moment del procés constituent del 78, de la redacció de l’actual constitució espanyola, es va posar sobre la taula la possibilitat de discutir sobre la forma de l’estat. I si no es pot discutir sobre una cosa, quina mena de pacte es pot invocar?

La truculència del procés constituent del 1978 ha estat prou explicada per a no haver d’insistir-hi gaire. D’entrada, ni tan sols es van convocar les eleccions prèvies amb caràcter d’eleccions constituents, fet que ja indica la gran feblesa del procés. Però en el cas concret de la forma de l’estat, la cosa és molt més greu encara.

Juan Carlos va ser rei, i va ser acceptat com a tal, tenint en compte l’única legitimitat a la qual podia acollir-se personalment, que no era sinó la victòria militar de Franco el 1936. I és això que es va acceptar, sense cap mena de discussió gràcies a les pressions militars, per part d’unes forces democràtiques que a partir d’aquella constitució van ser incorporades al poder.

I això va passar malgrat que ell no era pas el rei d’Espanya, una figura que encarnava el seu pare pel que fa a la legitimitat monàrquica. Clar com l’aigua: Juan Carlos només pot dir que era rei per una decisió personal de Franco, cosa que queda demostrada en el fet que el dictador li reclamà explícitament l’adhesió a la victòria feixista en la guerra. I quan dic això no parle de teoria ni en abstracte.

La fórmula amb què Juan Carlos, el 1969, és assenyalat com a futur rei, la que ell llegeix públicament per acceptar l’encàrrec, diu exactament això: ‘Rep de la seua Excel·lència el Cap de l’Estat i Generalísimo Franco la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936, enmig de tant de patiment, trist però necessari perquè la nostra pàtria recupere novament el seu destí.’ La ‘legitimitat política sorgida del 18 de juliol del 1936’ és una frase que no pot ser més clara. I per si no fos prou, quan accedeix al tron, ja mort Franco, Juan Carlos jura, ‘des del record emocionat a Franco’, defensar els principios fundamentales del Movimiento, cosa que mai no farà amb la nova constitució –agafant-se a l’argument que ell ja és rei quan la constitució es promulga.

El vídeo, per si algú ho ha oblidat o ho vol veure ara:

Per això, des del punt de vista, diguem-ne, tècnic diversos autors han defensat que la constitució espanyola no va ser mai una constitució vàlida, perquè no va partir de la taula rasa i el reconeixement d’igualtat entre els actors que tot procés constitucional implica per si mateix. Va passar que el franquisme polític va obrir la porta a la integració de les forces democràtiques en el seu marc, però mantenint al seu costat el control dels poders de l’estat. I aquesta és la raó per la qual va haver-hi temes intocables que ara reboten –no solament el rei: d’on penseu que ve l’absurd i antidemocràtic poder judicial espanyol? I per això, per fer etern, atado y bien atado, el pacte que tant els afavoreix, la reforma de l’actual constitució espanyola és a la pràctica un impossible.

Ahir vaig explicar que aquesta crisi podria escalar a partir de quatre graons i per això em sembla d’una potineria monumental refugiar-se en una concepció, la del pacte constitucional, que no resisteix cap anàlisi seriosa i que, si som capaços de posar-la en qüestió de manera adequada, impacta directament contra el cor del règim, salta de cop al tercer graó. L’error comès pel règim és enorme i per això tot trontolla. Ara veurem si algú ho sabrà aprofitar.

PerVicent Partal