L’Esquella de la Torratxa

Inicio » 2019 » noviembre » 02

Daily Archives: 2 noviembre, 2019

Delgado amenaça amb l’actuació de la policia si s’altera la jornada de reflexió

La ministra de Justícia espanyola en funcions ha dit que els promotors de qualsevol acte que ‘distorsioni’ la jornada de reflexió corren el risc d’incórrer en ‘delictes electorals’

h_3568035-604x270

La ministra de Justícia en funcions del govern espanyol, Dolores Delgado, ha amenaçat amb una possible actuació policíaca a Catalunya amb vista a les eleccions espanyoles de diumenge. Ha dit que la policia actuarà per prevenir ‘delictes electorals’ si es convoquen actes que contravinguin la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) durant la jornada de reflexió o el 10-N mateix.

‘La policia ha de prevenir la comissió de fets delictius’, ha assenyalat a preguntes dels mitjans, abans d’un acte de campanya del PSC a Tarragona, on l’han acompanyada els cap de llista al congrés i al senat espanyols per aquesta circumscripció, Joan Ruiz i Santiago Castellà, respectivament.

Delgado, la número cinc del PSOE a la cambra baixa per Madrid, considera ‘molt greu’ que es suggereixin activitats polítiques durant la jornada de reflexió, en al·lusió a la convocatòria promoguda pel Tsunami Democràtic a les xarxes socials. La plataforma ha fet una crida a la ciutadania perquè desobeeixi la Junta Electoral espanyola durant la jornada de reflexió del 9 de novembre i ha animat a fer ‘reflexionar’ l’estat espanyol. Concretament, ha convocat ‘una jornada d’activitats culturals i festives de les 16.00 fins a les 22.00 per a reclamar a l’estat que reflexioni’. I insta totes les ciutats, pobles i barris a organitzar ‘una jornada d’activitats culturals, polítiques i festives’.

La ministra en funcions ha subratllat que qualsevol acte que ‘distorsioni’ la jornada de reflexió implicarà una vulneració de ‘drets democràtics i constitucionals’ del conjunt de la ciutadania i els promotors, per tant, correran el risc d’incórrer en ‘delictes electorals’.

Espanya, colgada pel núvol del feixisme

«Enfurismada per la revolta i la dignitat del poble de Catalunya. Espantada perquè no pot derrotar-nos de cap de les maneres»

ACTO PSOE EN VILADECANS

És esgotador encendre el televisor, escoltar la ràdio, llegir els diaris, seguir les xarxes socials amb l’interès de saber què pensen els nacionalistes espanyols. Quanta bilis. Quin nivell de violència verbal. Costa, fins i tot, fer el recompte de la quantitat de barbaritats que han dit o fet les darreres hores. Perquè hem vist Pedro Sánchez dir, com si no passés res, que tant hi fa si som el cinquanta, el seixanta o el setanta per cent de la població els qui volem una cosa, que això no canviarà res. I hem sentit ministres socialistes, so-ci-a-lis-tes!, discutir el dret de vaga o manifestació, dient que si molestes algú, aleshores deixa de ser un dret. Fins i tot, el ministre de Ciència s’ha atrevit a dir que les universitats no haurien de tenir opinió pròpia i haurien de ser neutres en termes socials. Tal com les volia Franco. I coses molt més greus. A Viladecans, hem estat testimonis de com una mena d’escamot, no se sap si feixista, policíac o totes dues coses alhora, intentava segrestar un jove per haver protestat davant un míting socialista. Un míting, per cert, on hem vist Miquel Iceta cridar com un posseït ‘Visca la Guàrdia Civil’, i jo pensava en el pobre i estimat García Lorca: ‘La Guardia Civil / avanza sembrando hogueras’… Recordes el poema, Miquel?

Ep, parle només dels socialistes –d’aquests que es diuen socialistes– passats ja amb armes i bagatges al bàndol de l’autoritarisme. Perquè les barbaritats dels altres, aposentats de sempre en aquell racó negre, fosquíssim, del pensament humà, ni les explique. A l’Ateneu de Madrid, a l’Europa del 2019, s’ha pogut fer una fotografia del teatre ple de gent fent marcial la salutació feixista. Legalment. A Saragossa una turba multitudinària, aquesta sí, ha intentat linxar els companys aragonesos valents i dignes que es plantaven contra aquest estat de coses. I allà teniu els cadells de Vox pel camí de ser la tercera força al parlament, a veure si així ensenyen a la cega Europa l’Espanya real, què caram és i què no és…

Espanya està colgada pel núvol del feixisme, embogida i fora de control. Enfurismada per la revolta i la dignitat del poble de Catalunya. Espantada perquè no pot derrotar-nos de cap de les maneres. Un núvol que no ha de tapar mai els qui el combaten en les situacions més difícils, cap als quals ha d’anar en tot moment la nostra més sincera i directa solidaritat, el nostre suport incondicional i la nostra defensa tancada i contundent.

Ara bé, la solidaritat no pot passar per alt la realitat, perquè una anàlisi errònia de la situació ens faria mal a tots. I la deriva de la nació espanyola cap al feixisme, cap a l’autoritarisme, és la que és. El nacionalisme espanyol sempre ha estat autoritari, però no sempre ha infectat la nació dels espanyols. Ara, novament, ha traspassat la ratlla i, novament, ho va aconseguint. I això, cal saber-ho i dir-ho, perquè si no, la reacció no serà l’adequada.

També perquè fenòmens com aquests els hem vists en altres països. I hem après que no eren definitius, que es podien revertir. Quan no ets dels oprimits sinó dels opressors, esquivar la realitat és una manera còmoda de fugir de la pròpia responsabilitat. Ens passa a molts homes pel fet irreparable de ser-ho, per exemple. Passa amb molts nacionals de les nacions reconegudes, pel fet irreparable, biogràfic, de ser-ho. Passa amb molta gent de pell blanca. Passa amb la majoria dels molt rics.

Quan vaig arribar a la Sud-àfrica de l’apartheid, em vaig quedar desconcertat en comprovar que l’esquerra blanca, gent amb qui em podia entendre en gairebé tot, considerava Mandela un terrorista i es negava a acceptar la tesi democràtica de ‘una persona, un vot’ perquè ‘els negres’ eren majoria. Mandela i els sud-africans van aconseguir d’eixir junts del pou, però només després d’haver posat les cartes clarament sobre la taula i de netejar a fons els conceptes i les idees que enverinaven la gent. Als Balcans vaig viure, probablement, les situacions més dures de la meua vida i vaig aprendre que en una guerra tots poden ser igual de criminals, els qui ataquen i els qui es defensen. Però també vaig descobrir que això no treu la raó als qui la tenen ni treu culpabilitat als qui en tenen. Més i tot: als Balcans em vaig convèncer que sí que hi ha pobles que tenen culpa, contra allò que és políticament correcte. Que no tot és culpa únicament del govern o dels polítics. Que hi ha pobles, nacions, que pel seu fanatisme, per com de tancats estan al món, per la seua absència de crítica, pel seu supremacisme expressat a flor de pell com un fet quotidià, també són responsables dels actes abominables contra altres pobles que provoquen i cometen els seus dirigents. Sèrbia es va enfonsar en la misèria tota sola, intentant arrossegar les nacions que hi havien viscut unides, i li costarà dècades eixir del pou on s’ha ficat. Sud-àfrica té molts problemes, gravíssims, però ha eixit del principal amb una nota molt alta.

Així doncs, el núvol feixista que avui amenaça Espanya pot escampar, com va passar a Sud-àfrica, o pot comprometre durant dècades la viabilitat d’Espanya, com va passar a Sèrbia. Però no som nosaltres els qui hem de salvar Espanya. De fet, dubte que ningú puga salvar Espanya a hores d’ara. La nostra tasca és salvar-nos a nosaltres mateixos d’aquest monstre que creix i creix i creix, cada dia més. Sabent, en tot cas, que anar-se’n, i no parle només del Principat, també és la millor manera d’ajudar els qui s’estimen aquell país i el volen tan digne i normal com qualsevol altre. Però, sobretot, assumint que anar-se’n és l’única oportunitat que tenim de tornar a viure com a persones decents, en un estat democràtic que respecte les llibertats de tots i anime que les diferències socials, culturals i polítiques, les dissidències, es puguen debatre, respectar i resoldre només amb el diàleg i el debat, amb el reconeixement de l’altre.

La violència és la sentència

Govern, o fem la revolta per aconseguir la República Catalana o ens quedem a l’autonomia i acatem la repressió de l’Estat espanyol.

70bc2814-1160-4200-b4e5-ee8dc68362d2

La violència és la sentència. Ho ha dit -en diferents entrevistes a Catalunya Ràdio i RAC1- un periodista adobat en mil batalles, en John Carlin, i té tota la raó. Per això no entenc que els grans opinadors d’aquest país actuïn amb la cua entre les cames davant les reaccions a les sentències que han col·locat el conflicte polític català un altre cop al món. La violència genera violència i, sens dubte, la sentència és d’una violència extrema: fins a 13 anys de presó per voler votar. Un escàndol de proporcions mundials, que la premsa de la caverna mediàtica espanyola i catalana intenta amagar.

També cal que la solidaritat dels polítics independentistes sigui total, perquè tenim quasi 50 presos polítics i cada dia més represaliats. Cal que els considerem a tots per igual i la solidaritat sigui efectiva, que els polítics vagin a les presons a visitar a tots els detinguts, que la classe política no posi al mateix sac els repressors que els represaliats. Cal que el Govern sigui conseqüent amb allò que demana a la gent, perquè una resposta contundent a la violenta sentència exigeix compromís amb aquesta gent.

Cal gestionar els Mossos com la policia de la República i exigir que la policia espanyola es retiri dels carrers de Catalunya perquè la seva presencia contamina l’escenari i crispa l’ambientCal que els serveis jurídics del govern no demanin càstigs per a la gent que respon amb valentia a la repressió. Cal que els mitjans de comunicació públics (i els privats que reben diners del Govern) mostrin una actitud informativa de correcció amb les protestes, que no menteixin. Cal que el Govern actuï segons allò que vol fer.

Govern, o fem la revolta per aconseguir la República Catalana o ens quedem a l’autonomia i acatem la repressió de l’Estat espanyol.

PER: JOAN PUIG

Puigdemont: “Dels repressors només en quedarà el record fosc de ser servils de l’últim Borbó que va gosar reprimir-nos”

Borràs demana no oblidar que els “presos polítics” no poden continuar amb les seves vides

foto_3567947

L’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, parla a través d’una pantalla a l’acte a l’esplanada de Lledoners l’1 de novembre de 2019 (Horitzontal)

“Dels noms dels repressors no en quedarà res més que el record fosc i tenebrós de ser servils súbdits de l’últim Borbó que va gosar reprimir els catalans”. Amb aquesta frase contundent Carles Puigdemont ha conclòs la seva intervenció -per videoconferència en directe des de Bèlgica- al míting de JxCat a l’esplanada de Lledoners (Bages), aquest divendres al vespre. L’expresident ha asseverat que cada vegada més gent s’adona que “Espanya és un problema per la democràcia europea”, i ha comparat l’Estat amb Turquia i Xina. Al seu torn, la cap de llista de JxCat al 10-N per Barcelona, Laura Borràs, ha demanat no oblidar que els “presos polítics” no poden continuar amb les seves vides.

El míting ha comptat amb la presència dels consellers Damià Calvet i Jordi Puigneró, a més de candidats de JxCat al Congrés i Senat, i de la JNC. L’anomenat Joan Bonanit ha clos l’acte.

JUNTS

Abans de començar el míting de campanya, Borràs ha conversat amb membres dels CDR a l’esplanada de Lledoners. Segons ha explicat a la premsa de manera informal, la xerrada amb el col·lectiu ha estat respectuosa i amistosa. Uns 20 activistes dels CDR han mostrat cartells on s’hi podia llegir “Vergonya de polítics” i “Estratègia unitària”. Quan ha pujat a l’escenari, la candidata de JxCat ha agraït als CDR que retiressin la pancarta “per respecte als presos polítics”.

PER: REDACCIÓ

La república digital no existe, idiota

Justo antes del inicio de la campaña, el Gobierno aprueba un decreto para impedir una independencia digital catalana que nadie sabía que existía.

escena-pelicula-tron_ediima20191031_1011_5

Escena de la película Tron.

Estábamos todos despistados con la campaña electoral, las noticias sobre el cambio climático y los problemas de Zidane en el Real Madrid y no nos habíamos dado cuenta de que Catalunya ya se había independizado. En algún lugar del ciberespacio que no está muy claro dónde se encuentra. “Sánchez quiere acabar por decreto con la ‘república digital catalana'”. “Sánchez anuncia un decreto ley para poner ‘punto y final’ a la ‘república digital’ catalana”. Los titulares lo dejan claro. Esa república existe y Pedro Sánchez se ocupará de eliminarla. No será un duelo como los de ‘Tron’ ni veremos al líder del PSOE subido a una moto de luz. El instrumento letal será esa arma tan efectiva en el mundo analógico que es el decreto ley.

El penúltimo Consejo de Ministros antes de las elecciones de noviembre era una oportunidad perfecta para ampliar la trama de la novela Pedro salvará a España lo quieras o no. Con la Junta Electoral Central tocando las narices por el uso electoralista de la Presidencia del Gobierno, había que descartar poner a la ministra Isabel Celaá elogiando al candidato a la reelección en la rueda de prensa. Allá fue la vicepresidenta Carmen Calvo con la misión de anunciar que el propio Sánchez había llevado el decreto al Consejo. Con sus propias manos. ¿Es usted la república digital catalana? Hasta la vista, baby. El último Consejo de Ministros antes de la campaña: mejoras en la PAC, millones para catástrofes y mano dura contra el independentismo

Lo había contado antes en una entrevista en Onda Cero. De repente, había una urgencia. “Vamos a aprobar un decreto para que el desarrollo de la Administración digital esté garantizado por el Estado. Va a obligar a que todos los servidores de las administraciones públicas tengan que estar localizados en la Unión Europea y no en paraísos digitales”, dijo Sánchez. ¿Acaso la Generalitat ha procedido a migrar sus bases de datos a lugares con playas digitales de arena blanca? No se sabe nada de eso. ¿Ha hecho el Govern ya algo que el decreto impedirá en el futuro? Por ahí, sólo sabemos que fuentes del Gobierno central dicen tener información de que la Generalitat ya tiene servidores fuera de la UE, un dato que circuló sospechosamente de inmediato con la intención de justificar el decreto y su perentoria urgencia. Quizá provenga de la misma fuente que garantizó al Gobierno de Rajoy que encontrarían las urnas del referéndum antes del 1-O.

El quinto elemento

El Govern sí habla de “república digital”, sobre todo por boca de uno de sus miembros más imaginativos. El conseller de Políticas Digitales, Jordi Puigneró, reaccionó a la noticia del Consejo de Ministros alardeando de que esa república digital “existe y es imparable”. Puestos a alcanzar alturas retóricas que le costarían hasta a Quim Torra, Puigneró dijo que somos testigos del “nacimiento de un quinto poder”, la ciudadanía digitalmente empoderada. También denunció que lo del Gobierno es “un 155 digital, un golpe de Estado” (la cantidad de gente que dice en Madrid y Barcelona que todo lo que no le gusta es un golpe de Estado es irritante desde hace tiempo). De todas formas, si todo esto fuera imparable, como dice Puigneró, daría igual que alguien pusiera en marcha un 155.

El conseller es conocido por haber apoyado el proyecto que sostiene que Cristóbal Colón era catalán. Afortunadamente para su integridad física, no se le ha ocurrido desplazarse a Génova para comunicar el descubrimiento.

En septiembre, la Generalitat presentó el proyecto IdentiCAT, que concederá a los catalanes una identidad digital descentralizada a partir del uso de la tecnología blockchain. Los ciudadanos gestionarán sus datos sin intervención directa de la Generalitat. “No es un DNI catalán”, dijo Puigneró en el Parlament. A día de hoy, no es nada, sólo un proyecto que se pondrá en marcha en algún momento de 2020 con una cuantía inicial de 550.000 euros. Un Govern con los presupuestos prorrogados lo tiene algo complicado para lanzar nuevas inversiones.

Es posible que el Gobierno escuchara la palabra ‘blockchain’ y se echara a temblar. Varios servicios de inteligencia están muy interesados en esa tecnología. Y también gobiernos, grandes corporaciones e instituciones internacionales. Ha sido explicada como algo que por sus características descentralizadas –de las que los bitcoins son el ejemplo más conocido– recuerdan a los orígenes de internet. El punto de vista escéptico está a tono con estos tiempos más pesimistas: es bastante probable que acabe siendo controlada y regulada por los gobiernos de una manera u otra.

Lo que es seguro es que el BOE es una herramienta electoral a la que pocos gobiernos hacen ascos. Más cuando Sánchez y el PSOE necesitan argumentar que nadie defiende la unidad de España como ellos, y ya saben lo que tienen que hacer los votantes de Ciudadanos cuando lleguen a las urnas. De ahí la actividad electoral de Sánchez en Moncloa.

Lo gracioso es que la reacción del Gobierno central sirve a la Generalitat para engordar su propaganda sobre las muchas cosas que hace en favor de la independencia. Está en la línea de esas famosas “estructuras de Estado” que supuestamente se estaban preparando antes del referéndum. Se dijo que estaba todo preparado para accionarlas a partir del 1-O. Después, nadie supo nada de ellas. Eran estructuras invisibles.

“No va a haber independencia, ni online ni offline”, dijo Sánchez. Ni él ni Puigneró han explicado qué es la independencia digital. La soberanía de los estados es una de esas cosas muy analógicas que pueden verse en peligro por ataques recibidos desde el mundo digital. Pero no al revés. Si no eres independiente en el mundo real, sólo estás jugando al SimCity.

“En internet nadie sabe que eres un perro”, decía una mítica viñeta de The New Yorker de 1993 con un perro explicando a otro ante un ordenador las grandes ventajas que se abrían ante ellos. Ahora, gracias a Sánchez y Puigneró, podríamos dibujar otra con un perro que dijera: en blockchain, nadie sabe que no eres independiente. Pero sigues siendo un perro.

eldiario.es/autores/inigo_saenz_de_ugarte/

Catalunya después del 10N

Independientemente del resultado electoral, aunque el resultado no sea indiferente, la integración de Catalunya en el Estado seguirá siendo el problema constitucional más importante de la sociedad española.

espanola-preferente-encuentro-sanchez-torra_ediima20181220_0841_20

Pase lo que pase el 10N, Catalunya seguirá siendo el problema constitucional más importante al que la sociedad española tendrá que hacer frente. Insisto en lo de constitucional, porque aquí está la clave. En Catalunya hay problemas en la convivencia entre los ciudadanos, como dice el Presidente del Gobierno, pero no son esos problemas de convivencia los que definen la naturaleza de la relación entre Catalunya y el Estado, como el Presidente del Gobierno parece dar a entender. Para España Catalunya no es un problema de convivencia entre los ciudadanos catalanes. El problema es de otra naturaleza.

Es obvio que en Catalunya se han producido en estos últimos días actos de violencia y alteraciones de orden público, pero tampoco ellos son determinantes para la definición de la naturaleza de la relación de Catalunya con el Estado. Ni siquiera la sentencia del procés lo es.

La relación entre Catalunya y el Estado seguiría siendo constitucionalmente problemática aunque no hubiera conflictos en la convivencia, ni violencia ni alteraciones de orden público, ni dirigentes políticos en prisión o en el exilio. Todas estas circunstancias dificultan enfrentarse con el problema, pero no lo definen.

Me parece que la naturaleza constitucional del problema se está perdiendo de vista en esta campaña. Es un ejemplo de libro de los árboles que no permiten ver el bosque. Estamos asistiendo, en lo que a Catalunya se refiere, a una sucesión de discursos, en los que permanentemente se coge el rábano por las hojas y nunca el toro por los cuernos. Por eso, no solamente no se ha avanzado un solo milímetro, sino que, en mi opinión, se ha retrocedido en la respuesta constitucional al problema que la relación de Catalunya con el Estado representa.

En Catalunya ha pasado lo que ha pasado y está como está, porque la Constitución Territorial consensuada en 1978, con la finalidad de posibilitar la integración en el Estado de las “nacionalidades” en general y de Catalunya y País Vasco en particular, sigue formalmente en vigor, pero materialmente no lo está. La Constitución y el Estatuto de Autonomía, que es una norma de naturaleza constitucional, a diferencia de la Ley, son normas que exigen la adhesión ciudadana para poder operar. Sin la adhesión ciudadana son normas estériles.

Y en Catalunya la adhesión ciudadana al llamado “bloque de la constitucionalidad” (Constitución más Estatuto de Autonomía) brilla por su ausencia. El porcentaje de la ciudadanía catalana que considera que con el actual Estatuto de Autonomía está bien resuelta la integración de Catalunya en el Estado es muy minoritario. Justo lo contrario de lo que debería ser.

Esto no va a cambiar en el tiempo en que es posible hacer predicciones. Cuando los ciudadanos han ratificado en referéndum un pacto entre su Parlamento y el Parlamento del Estado, es prácticamente imposible que acepten que dicho pacto sea corregido desde el exterior. Imposición y autonomía son términos que se repelen. No se puede pretender que se ejerza el derecho a la autonomía con base en una norma que no ha sido la aprobada por los ciudadanos, sino la que se les impone desde fuera, aunque esta imposición venga disfrazada de sentencia del Tribunal Constitucional.

Como estamos pudiendo comprobar, el paso del tiempo no solo no contribuye a encontrar una salida al problema, sino que lo envenena. Ya se han cumplido 13 años desde que el PP interpuso el recurso de inconstitucionalidad contra la reforma del Estatuto de Autonomía y nueve desde que el Tribunal Constitucional dictó la sentencia 31/2010. La integración de Catalunya en el Estado se ha convertido en una crisis constitucional gigantesca, que no solo no remite, sino que tiende a ir a más.

Si alguien piensa que con una represión dura a través de diversas medidas de excepción, como proponen las derechas españolas, o con una reafirmación solemne del “diálogo dentro de la Constitución y el Estatuto”, se puede salir del círculo vicioso, creo que se está equivocando.

La integración de Catalunya en el Estado se ha convertido en una problema materialmente constituyente. Y como tal tiene que ser abordado. Mientras más tiempo se tarde en hacerlo, más se degradará la relación en Catalunya, en las relaciones entre Catalunya y España y en el sistema político español en su conjunto.

Catalunya está teniendo una presencia extraordinaria en el camino hacia las urnas del 10N, pero en la dirección equivocada. Cuando se hagan públicos los resultados electorales, lo comprobaremos.

eldiario.es/autores/javier_perez_royo/

A %d blogueros les gusta esto: