L’Esquella de la Torratxa

Inicio » 2019 » noviembre » 03

Daily Archives: 3 noviembre, 2019

#0151 La vicepresidenta Carmen Calvo preparant la declaració de guerra a Bèlgica

la-republica-041119030

larepublica.cat

El Tsunami Democràtic estrenarà l’aplicació durant la jornada de reflexió del 9-N

En un comunicat defensa l’exercici del dret a vot el 10-N

tsunami-30201111-e1572462882533-804x270

El Tsunami Democràtic ha fet públic un comunicat explicant el que pensa fer el 9 de novembre. És aquest:

COMUNICAT TSUNAMI DEMOCRÀTIC JORNADA DE REFLEXIÓ 9 DE NOVEMBRE

🌊 Tsunami Democràtic convoca el 9N a una jornada de desobediència a la Junta Electoral i crida a omplir de 16h a 22h les places del país amb una jornada política, cultural i festiva. Si la repressió de l’Estat no s’atura per la jornada de reflexió, tampoc no s’aturarà la gent. En contra de la repressió i en contra de la mordassa: paraules, ciutadans i cultura en llibertat. Pacíficament, respectuosament, de forma inequívocament noviolenta.

♻️ L’acció vol repetir iniciatives de reivindicació de l’espai públic com les que van fer el moviment dels indignats i del 15M en les jornades de reflexió del 2011 i del 2015.

💡 Ara, l’objectiu de la convocatòria és fer reflexionar l’Estat, recordar-li que no pot restringir ni limitar el dret a la llibertat d’expressió, ni el dret a la lliure reunió i manifestació. I recordar-li que els conflictes polítics s’han de resoldre políticament: ni policialment, ni judicialment, ni amb amenaces constants a la població. Hi ha una solució democràtica al conflicte, que passa pel diàleg i la negociació: #SpainSitAndTalk.

📝 Tsunami Democràtic anima a entitats, agrupacions, associacions, colles i grups de particulars a organitzar activitats i confirmar-les al correu 9N@desobeimlajec.org per poder-les integrar al programa i comunicar-les de manera conjunta.

📍 A Barcelona, la convocatòria és a Plaça Catalunya a les 16h, on hi haurà actuacions musicals, parlaments i intervencions diverses. La iniciativa s’estén a totes les ciutats del país.

📣 Es crida tothom a participar d’aquesta jornada, on ja es pot anunciar que es provarà per primera vegada l’aplicació de Tsunami Democràtic com a preparació de la primera gran acció que es portarà a terme a través de l’app els dies 11, 12 i 13 de novembre

🗳 Per acabar: aquesta acció només es convoca per a la jornada de reflexió, el 9 de novembre. El dia 10, Tsunami defensa l’exercici del dret a vot, com la resta de drets fonamentals. Les urnes no fan por, tot el contrari: és el que reclama la majoria de la població catalana. Més urnes. Més democràcia.

♥️ Mentrestant: Organitzem-nos. Protegim-nos. Cuidem-nos.’

La plataforma ha convocat a concentrar-se a la tarda i fins les deu de la nit a la plaça de Catalunya de Barcelona i a altres places de ciutats per ‘fer reflexionar l’estat’, cosa que ha despertat suspicàcies en el govern espanyol i advertències d’intervenir si es considera que cometen delictes electorals. Tsunami Democràtic: ‘Estem preparats per a mantenir el contacte amb tothom, passi el que passi’

Sánchez juga a la ruleta russa

El PSOE arriba a la campanya embolcallat amb la bandera espanyola per facilitar un gran acord amb el PP amb Catalunya com a excusa.

pedro-31153450-e1572532516469-804x270

Pedro Sánchez podria ser president d’Espanya des de fa mesos. Va guanyar les eleccions del 28 de maig sense majoria absoluta, però podia pactar amb Podem i, amb el suport parlamentari del PNB i ERC, configurar un govern d’esquerres que abordés la reforma territorial de l’estat i obrís un diàleg amb el govern de Catalunya per a pactar una sortida al conflicte. Res més lluny de les seves intencions. La mateixa nit electoral, els militants socialistes eufòrics concentrats davant la seu de Ferraz cridaven ‘amb Rivera no!’, però ell tenia una altra idea al cap: el pacte amb Ciutadans per a fer un govern de centre nacionalista espanyol. Una idea avalada pels poders fàctics de l’estat, que demanaven un govern d’ordre per a salvar la unitat d’Espanya.

El cap del PSOE va acceptar el joc que li marcava l’Íbex 35 i va buscar el suport de Ciutadans, un partit creat per dividir Catalunya pels mateixos poders fàctics que havia de ser la crossa del PSOE o del PP a Madrid. Però un Albert Rivera embriagat pels resultats va creure que, en lloc de crossa del PSOE, podia esdevenir el dirigent de la dreta espanyola, rellevant el PP en aquesta funció. Un error letal. La fotografia de la plaça Colón de Madrid amb les tres dretes no era per a convertir-lo en cabdill de la dreta espanyola, sinó per a rearmar un PP ferit pels escàndols de corrupció. La bandera espanyola serveix per a tapar la corrupció dels partits estatals. També del PSOE. Aquesta setmana, la justícia espanyola ha decidit d’ajornar la sentència del cas dels ERE, en què hi ha implicats dos ex-presidents socialistes de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves i José Antonio Griñán, fins passades les eleccions per no perjudicar les expectatives de Sánchez.

El dirigent socialista va fer veure durant mesos que negociava amb Podem un govern d’esquerres, però no feia sinó anar dinamitant-lo cada setmana, fins al punt d’humiliar la formació de Pablo Iglesias. Podem volia un govern de coalició, però el PSOE s’hi negava. Primer, l’excusa era que Iglesias no podia ser al consell de ministres. El dirigent de Podem va fer un pas enrere i va posar en evidència Sánchez. Després, l’excusa va ser que no podia governar amb un partit que defensava el referèndum, i Podem va renunciar al referèndum. Finalment, el PSOE va posar damunt la taula l’excusa de debò: no podia fer un govern amb qui podria criticar la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes que havia de sortir a la tardor. L’estat per damunt de la democràcia. Aquest va ser el fil que va fer servir Sánchez per a enterrar un govern d’esquerres. Tampoc no va aconseguir de doblegar Ciutadans, perquè Albert Rivera es va negar a pactar. Va ser l’inici del seu final. Formalment, Ciutadans és un partit liberal, però a la pràctica té moltes similituds amb l’extrema dreta, més que el PP, que és un partit molt conservador però sistèmic. Sánchez es va quedar sol, però és un home que no té por dels reptes difícils. Al seu dia, va fer un torcebraç amb la direcció del PSOE i el grup Prisa per no doblegar-se al PP. És un home dur, amb somriure de dentífric, però li agrada jugar fort, al tot o res. Aquesta vegada, ha decidit de jugar a la ruleta russa.

Les enquestes favorables de l’estiu han anat canviant de color amb la tardor, i els escons han començat a caure com les fulles dels arbres. Encara no s’ha fet fosc del tot i el PSOE continua encapçalant els pronòstics demoscòpics, però amb el PP trepitjant-li els talons. A les portes de la campanya, la incertesa sobre quin serà el partit més votat el 10 de novembre, o amb més escons, és molt gran. La campanya ultranacionalista que ha fet el PSOE, l’ha deixat sense socis a Catalunya, però tampoc no els cerca. El PSOE cerca els escons de Ciutadans, en caiguda lliure a tot l’estat. Per aconseguir-los, ha fet, probablement, la campanya més agressiva contra l’independentisme que ha fet mai, avalant la repressió, negant qualsevol sortida dialogada i, fins i tot, introduint la censura a internet, en un acte que l’acosta a la dictadura xinesa. La raó d’estat per damunt la democràcia. És l’axioma amb què funciona la política espanyola de fa anys i el PSOE l’executa a la perfecció. Fins i tot, si cal renunciar als seus principis, com el del federalisme, ho fa, però el torna a recuperar perquè el PSC el necessita per poder fer veure a Catalunya que té una alternativa al jacobinisme de Ferraz.

La campanya electoral d’una setmana difícilment variarà els pronòstics demoscòpics. Diumenge que ve, ningú no tindrà majoria absoluta per a governar Espanya, però la tendència que s’ha anat imposant aquests darrers mesos és un gran pacte d’estat entre el PP i el PSOE, que doni estabilitat i permeti de fer govern. No necessàriament ha de tenir forma de coalició. El procés català serà l’excusa per a justificar una involució democràtica que afectarà Catalunya, però la retallada de drets i llibertats serà a tot l’estat espanyol. La sentència del Suprem espanyol condemnava independentistes, però retallava drets de tots els ciutadans de l’estat. És una dinàmica que no té aturador, perquè en això hi ha consens tant al PP com al PSOE. Només falta que Vox faci un bon resultat per acabar de donar l’empenta definitiva. Catalunya ha estat l’ase dels cops on els partits espanyols han abocat totes les seves impotències.

Puigdemont rebutja les ‘lliçons d’autocrítica’ de Sánchez i l’acusa de ‘supremacista polític’

El president insta Feliep VI a aprofitar la visita a Barcelona per reflexionar pel discurs del 3-O de 2017

h_3568255-604x270

El president Carles Puigdemont ha rebutjat les ‘lliçons d’autocrítica’ del cap de llista del PSOE a les eleccions del 10-N, Pedro Sánchez. En un contacte amb la premsa des de Waterloo avui al matí, Puigdemont ha assegurat que el catalanisme ja fa anys que fa autocrítica, després que el president espanyol en funcions hagi exigit ‘autocrítica’ a l’independentisme.

Des de Waterloo, i acompanyat de la cap de llista de JxCatLaura Borràs, i la resta de candidats al Congrés i Senat espanyols, Puigdemont també ha acusat Sánchez de ‘supremacista polític’ per la repetició electoral. Per no comptar amb les formacions polítiques que no pensen com el PSOE o que no diuen ‘exactament’ el que el líder socialista vol: ‘Li costa entendre que hi ha vida més enllà del PSOE’, ha sentenciat. A més, l’expresident ha instat el rei espanyol, Felipe VI, a aprofitar la seva visita demà a Barcelona per també fer autocrítica sobre el seu discurs del 3-O de 2017.

‘Lliçons d’autocrítica de Sánchez, cap ni una’, ha deixat anar Puigdemont, que ha atès la premsa després de la reunió amb els candidats de JxCat al 10-N. El president ha assegurat que el catalanisme ‘en el seu conjunt’ porta dos anys escrivint la part de la història amb un capítol dedicat a l’autocrítica, ja que forma part del recorregut: ‘Qui ho ignori ha estat desconnectat de la realitat’, ha afegit.

En aquest sentit, el cap de files de JxCat ha dit que encara espera veure l’autocrítica de l’estat espanyol per l’1-O, pel discurs del monarca del 3-O de 2017, o per haver ‘incomplert’ el mandat del grup de treball contra les detencions arbitràries de l’ONU.

També ha dit que l’amnistia ha de ser ‘una part’ de la solució política del conflicte però no ‘l’objectiu final’ del procés. JxCat lliga l’amnistia a la resolució de la situació entre Catalunya i l’estat espanyol, però no en promou, per ara, cap llei al Congrés espanyol.

El rei, a Barcelona

Finalment, i sobre la visita del rei espanyol a Barcelona, Borràs ha assegurat que els candidats de JxCat estaran on són ‘sempre’: ‘Expressarem el nostre desacord al costat de la gent, de forma pacífica, cívica i democràtica’. La cap de llista al Congrés no ha concretat però si se sumaran a les protestes organitzades per a demà, després que la Junta Electoral Provincial de Barcelona tombés la petició de JxCat i ERC d’ajornar l’acte del monarca per a després del 10-N.

Grífols, l’Íbex sobiranista mimat per Washington

L’imperi farmacèutic, que va mantenir la seu a Catalunya després de l’1-O, és considerat estratègic pel govern nord-americà.

1200_1572547345els50noms_grifols_colors

Víctor Grífols Deu i Victor Grífols Roura | ACN

La història oficial de la família Grífols, un dels gegants farmacèutics mundials, explica que tot va començar amb un metge homeòpata, Josep Antoni Grífols Morera (1857-1930), que va saber despertar en el seu fill la passió per la medicina i la farmàcia.

Aquest noi, Josep Antoni Grífols Roig, va convertir la casa familiar en un laboratori i se’l considera el fundador de la saga. El 1909, va inaugurar el que seria el bressol de l’imperi familiar, l’Institut Central d’Anàlisis Clíniques, Bacteriològiques i Químiques. Els anys vint, ja són pioners en tècniques de transfusió indirecta que no requereixen la presència del donant. 

La sang i el talent sempre han anat de la ma a casa dels Grífols. Josep Antoni no es conforma amb la carrera de metge. Fa el doctorat i s’endinsa en la recerca, amb pocs mitjans, en el món de les transfusions, les vacunes i les anàlisis clíniques. Viatja a Munic i completa estudis a la seva universitat. El 1929, mostra la seva ambició emprenedora al patentar la flèbula aspiradora (per extreure sang) i la flèbula transfusora (per transfusions indirectes), que van ser cabdals per al desenvolupament de la companyia.

Durant la Guerra Civil, la feina feta per Grífols sobre transfusions va ser utilitzada pel bàndol republicà junt amb els avenços que havia aconseguit el doctor Frederic Duran i Jordà. Després, el 1940, neixen els Laboratoris Grífols. Els dos fills de Grífols Roig, Víctor i Josep Antoni Grífols Lucas, en prenen el timó i es divideixen el treball. Mentre Víctor es fa càrrec de la direcció tècnica, Josep Antoni se submergeix en el treball científic. Els anys quaranta creen el primer banc de sang privat de l’estat espanyol, després d’haver perfeccionat les tècniques de conservació. 10 coses que potser no sabies dels Grífols

El producte

El principal producte que nodreix actualment la facturació de Grifols és el plasma sanguini i tots els seus derivats i aplicacions en l’àmbit del que s’anomena la biociència. La seva penetració en el sector de les proteïnes plasmàtiques se situa en prop d’un 20% de la quota de mercat mundial, amb una punta molt destacada en la proteïna Alpha, en què arribaria al 68% (segons dades de la pròpia empresa i de l’agència Reuters). Això la ubicaria com a tercera empresa mundial del sector.

Aquesta posició tan destacada és el resultat d’un treball històric que arrenca amb la fundació d’aquell primer laboratori, al barri de Sarrià de Barcelona el 1940. Amb un referent com el seu pare, el doctor Josep Antoni Grífols i Roig, els dos germans hi despleguen una activitat científica i empresarial que els porta a obtenir fites com el registre de la patent del sistema de liofilització de plasma, el 1943, i la creació del primer banc de sang privat, l’Hemobanco, el 1945. Tres anys després, obtindrien la patent per produir penicilina, amb el nom de pentalcilina.

1200_1572549330grifols_historic

Una exposició de material històric de Grifols a Terrassa. Foto: Cristóbal Castro/Arxiu ND

El 1951 introdueixen la plasmafèresi, una tècnica fiable desenvolupada per Josep Antoni Grífols Lucas en l’obtenció de plasma sanguini, que permet retornar els hematies al donant just després de l’extracció, que proporcionaria a l’empresa la seva principal base de creixement. En paral·lel, l’empresa segueix fabricant aparells i accessoris per a l’atenció mèdica.

Les successives aliances amb empreses americanes, europees i asiàtiques han obert a Grifols uns espais en els quals desplegar les seves grans vocacions: la investigació i el creixement empresarial. Ha estat un procés no exempt de sotracs i moments difícils. I per causes molt diverses, que han anat des de la crisi d’alguns dels seus aliats fins a l’impacte d’una epidèmia mundial, basada precisament en la sang: la SIDA dels anys 80.

Diversos professionals del sector mèdic consultats per NacióDigital coincideixen en afirmar que l’empresa Grifols té per davant unes perspectives impressionants, ja que les aplicacions del plasma i dels seus derivats per al tractament de nombroses malalties són cada dia més àmplies i poden créixer encara més en el marc de les seves tasques d’investigació permanent. Des del tractament de grans cremades fins l’hemofília, l’hepatitis aguda, la poliomelitis, el tètanus o les hemorràgies, per esmentar només alguns dels noms més coneguts.

La complexitat del productes fabricats per Grifols -que la fan desconeguda per al gran públic- hauria estat un dels motius que van avortar el seu primer intent de sortida a borsa, ja que els inversors no haurien cregut en el sex appeal dels seus productes, tal com ho va definir un mitjà de comunicació de l’època.

El client de l’empresa no és el consumidor final sinó la indústria farmacèutica i les grans institucions sanitàries i hospitalàries. La marca Grifols no és, doncs, el que podríem anomenar una  “marca de carrer”. Tot això, unit a que la seva matèria primera és un element tan sensible com la sang -ple de connotacions culturals i simbòliques-, la caracteritza com una empresa amb un perfil molt especial.

La companyia disposa de tres grans branques de producció: biociències, la principal (elaboració de productes procedents del plasma per resoldre problemes de coagulació i deficiències immunitàries, problemes pulmonars i cirrosis); diagnòstic, amb la producció d’estris destinats a bancs de sang i laboratoris; i, finalment, l’àrea hospitalària, que és la més petita, on s’elaboren els anomenats dispositius estèrils i productes per a teràpies intravenoses. 

1200_1572547778foto_3355612

Víctor Grífols Roura, en una junta d’accionistes de Grifols. Foto: ACN

El net del fundador

Víctor Grífols Roura és el net del fundador i actual president. Llicenciat en Ciències Empresarials per la UB, és ell qui entén la importància cabdal de dotar la companyia d’una xarxa potent de comercials, els anys vuitanta. És ell qui ha estat al timó de les grans transformacions de la companyia i de la seva internacionalització, que culmina amb la constitució del hòlding empresarial, el Grup Grífols.

El 1995 s’apunta un èxit considerable quan obté una llicència de la FDA nord-americana, la màxima autoritat sanitària dels EUA. És la primera que es concedeix a una companyia de l’estat espanyol i la segona a Europa. Es tractava d’obtenir l’autorització de l’agència considerada referencial en la certificació de la seguretat en la fabricació d’albúmina a la planta de Parets del Vallès.

1200_1572548255victorgrifols

 Nom: Víctor Grífols Roura (Barcelona, 1950), president de Grifols. Va ser-ne conseller delegat entre 1985 i 2017.

 Família: La direcció executiva del grup és ara en mans del seu fill, Víctor Grífols Deu, i del seu germà, Raimon Grífols Roura. Tota la saga aplega els descendents del fundador, Joan Antoni Grífols Roig, avi dels Grífols Roura. El grup familiar controla un 30% de les accions de la firma.

 Negoci: 3.300 milions en patrimoni net el 2019 (segons El Mundo). 4.500 milions d’euros d’ingressos el 2018. El tercer trimestre del 2019 el grup ha assolit un benefici net de 423,4 milions. Grifols té 21.000 treballadors, la majoria als Estats Units.

 Llocs: Parets del Vallès, on Grifols (la marca no porta accent) té la seva principal planta a l’estat espanyol. I l’illa de Menorca, on el patriarca gaudeix de les vacances.

 Actitud davant el procés: La família és considerada propera al sobiranisme, tot i mantenir discreció en temes polítics. Va ser l’única empresa de l’Ibex que no va traslladar la seu fora de Catalunya després de l’1-O. Potser el que defineix millor la posició política del patriarca és una frase seva: “No soc independentista, soc referendumista”.

Miami, cap de pont de l’ambició internacional

No es pot entendre els Grífols sense la seva ambició per ser presents al món amb un compliment de tots els estàndards internacionals de qualitat. La família va saber preveure molts anys a l’avançada la conveniència de bastir aliances estratègiques amb altres companyies, especialment nord-americanes.

Va ser crucial el vincle engegat per Víctor Grífols Lucas amb la companyia Dade Reagents Inc., que va visitar per primer cop el 1961 i amb la qual tancaria molts acords, com la venda per part de Grifols de la patent de la centrífuga de Coombs a Dade. Més endavant, establiria una relació estratègica amb l’American Hospital Supply (AHS), que seria una mena d’escola de negocis per a la companyia catalana.

En la consolidació de Grifols com un gran imperi han estat crucials les seves grans adquisicions. Una de les que va marcar la història de la casa va ser la d’Alpha Therapeutic Corporation, soci preferent fins que es van produir greus errors en el sistema d’aigua estèril de la fàbrica d’Alpha i es van haver de retirar productes del mercat. Grífols va travessar un moment delicat amb el risc de perdre el control sobre el paquet majoritari de les seves accions.

1200_1572548736masgrifols

Artur Mas i Andreu Mas-Colell, en una inauguració d’una planta de Grifols als EUA, amb Víctor Grífols. Foto: Govern.

El desembre del 1999, enfront la petició d’Alpha d’adquirir a Grifols la seva participació en el negoci conjunt, la companyia catalana va respondre amb una contraoferta i va comprar la part que era en mans d’Alpha. L’operació va exigir 200 milions de dòlars i es va acordar a l’Hotel Waldorf Astoria de Nova York. Val a dir que va ser determinant la participació de Morgan Grenfell Private Equity (MGPE), de Deutsche Bank, que es va quedar amb el 35% de la companyia. L’operació havia sortit bé: Grifols es desfeia d’Alpha i s’alliberava del perill de veure’s arrossegat per la crisi d’aquesta. L’any 2003, Grifols va comprar els actius d’Alpha i va uibicar la seu de la flamant Grifols USA a Los Angeles, al 2410 de Lillyvale Ave, des d’on gfestiona 147 centres de donació.

Després, el 2013, va comprar l’àrea de diagnòstic de la suïssa Novartis (per 1.240 meur). Abans, el 2011, ja s’havia fet amb la propietat de la nord-americana Talecris per 3.300 milions de dòlars. A inicis del segle XXI, ja era la companyia més gran del món en obtenció de plasma.

L’aliança amb Morgan Grenfell es demostraria eficaç ben aviat, ja que Grifols necessitava recursos financers per entomar un nou repte: la seva sortida a borsa. Primer a borsa espanyola i a partir del 2011 a la borsa dels EUA, cotitzant a Nasdaq, el mercat d’empreses tecnològiques. L’increment de valor que han experimentat les accions de Grifols des de la seva sortida és dels més espectaculars de la historia de la Borsa espanyola. Enfront algunes crítiques rebudes per haver sortit a borsa, el seu president va replicar que “nosaltres els Grífols vam començar sent uns emprenedors”, en una contundent reivindicació d’uns orígens familiars basats en el treball personal.
 
La connexió nord-americana

Quan s’aprofundeix en el món Grifols, una connexió apareix clara: el vincle amb Washington. El 18 de febrer de 2009, la secretaria d’Estat dels EUA emetia un informe secret adreçat al seu personal diplomàtic. Sota el títol Instal·lacions crítiques a l’estranger (infraestructures crítiques i recursos clau ubicats a l’estranger), en detallava tres al referir-se a l’estat espanyol.

Només tres instal·lacions, que eren aquestes: l’estret de Gibraltar, el gasoducte que condueix el gas natural des d’Algèria i la planta de Grifols a Parets del Vallès, on la companyia produeix immunoglobulina intravenosa. L’anotació textual era aquesta: “Instituto Grifols,SA, Barcelona, Spain: Immune Globuline Intravenous (IGIV)”.

Això es va saber més tard i gràcies a Wikileaks, a finals del 2010, quan la xarxa de hackers va fer públics alguns cables de la diplomàcia nord-americana. Grifols, productors d’hemoderivats que són clau en transfusions i emmagatzematge de sang, són considerats una peça estratègica per Washington, en tant que un dels tres grans productors globals.

Els esments a Grifols com una indústria estratègica es fonamentarien en el seu paper en casos d’emergències sanitàries, de conflictes bèl·lics o de “guerres” econòmiques  que tinguessin greus afectacions sobre la població civil. La seva presència als Estats Units, on concentra a l’entorn del 90% del seu negoci, la ubica encara més a prop dels centres d’estudi i decisió político-militar, on ha estat fent feina de lobby a través de Grifols Inc.

1200_1572547425vic-junior-el-grifols-tranquilo-que-llegara-a-consejero-delegado-con-40-anos

D’esquerra a dreta: Víctor Grífols Deu, Victor Grífols Roura i Raimon Grífols Roura.

L’eclosió sobiranista de Grífols

“Amb fermesa i determinació, es pot arribar molt lluny. I aquest últim missatge, president, també li passo a vostè: sé que ho està passant difícil… Té una determinació. Tiri endavant. No s’arronsi”. Aquestes paraules de Víctor Grífols van desfermar un autèntic terratrèmol en el món polític i empresarial.

Aquell 3 d’abril de 2014, el màxim directiu d’una empresa catalana de l’Ibex i el Nasdaq les adreçava en persona al president de la Generalitat, Artur Mas, en ple procés independentista, aprofitant la seva presència a la inauguració de la nova planta de la companyia a Parets del Vallès.

Les reaccions no es van fer esperar. Des de la premsa de Madrid, es cridava al boicot als productes de Grífols, talment com si es trobessin a la venda en un supermercat, amb la ignorància pròpia del qui no sap que rebutjar la marca Grifols quan se la necessita, pot tenir conseqüències greus per a la salut del boicotejador.

El president de l’entitat unionista Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, va demanar al govern espanyol que, ja que Grifols havia declarat que estava per la independència, “aquest senyor hauria de ser boicotejat pel Govern espanyol vagi on vagi”. Aquesta rotunda presa de posició va ser matisada en dies posteriors i fins i tot pràcticament desautoritzada per la pròpia entitat, que poc després es va reunir amb Artur Mas.

Des d’alguns mitjans es va retreure a Victor Grífols que com que passa més temps vivint a Los Angeles que a Espanya, que té el seu deute de prop de 6.000 meur finançat per bancs que no són a Catalunya i perquè té el negoci fora del país, no quedaria afectat pel conflicte que esclataria per una possible independència catalana.  Des d’aquell moment, molts mitjans es van començar de referir a l’empresa com “la independentista Grifols”. Un mitjà espanyol va titular que la companyia vivia de “xuclar la sang als espanyols”.

Grífols ja havia mostrat opinions polítiques en un reportatge emès per la cadena nord-americana CNN el 2012, en què es va declarar partidari d’una Catalunya que fos un Estat federal “igual com ho és Califòrnia dins dels Estats Units”, però que no veia una independència clàssica, amb exèrcit i diplomàcia pròpies. I també alertava que no es podia tancar els ulls al fet que l’anterior Diada Nacional, la de 2012, “un milió i mig de persones s’han manifestat a Barcelona, alguna cosa està passant que és impossible d’ignorar”, i que res no podia ser igual després d’haver-ho vist.

De fet, la companyia arrossegava un malestar que venia de lluny envers el marc legislatiu espanyol, que considerava massa restrictiu. Grífols creia que sense aquestes limitacions la firma seria més poderosa que la seva principal competidora, l’alemanya Pfizer. Tot plegat, feia dubtar a la família sobre el qüestionable valor estratègic d’emprendre noves inversions a Catalunya i Espanya.

Des de la companyia, no es van tornar a emetre opinions polítiques fins a unes noves declaracions de Víctor Grífols, quan va demanar “un referèndum correcte i que se n’acati el resultat” i es va declarar “referendumista”, el novembre de 2018 a Catalunya Ràdio. Durant la crisi política d’octubre de 2017, Grifols va resistir la pressió i va mantenir la seva seu social a Catalunya, a diferència de la resta de les empreses catalanes que cotitzaven a l’Ibex 35.

L’empresa va tornar a ser notícia en els entorns polítics l’any 2017 arran de la concessió de la Creu de Sant Jordi a Víctor Grífols. Una concessió que va desfermar crítiques com la d’Eulàlia Reguant, diputada de la CUP, que va acusar el Govern de premiar a qui el 2015 havia domiciliat a Irlanda les tres quartes parts de la direcció operativa i financera del seu negoci “per pagar menys impostos”. Per la seva banda, Oxfam Intermón va difondre un llistat que ubicava treteze filials de l’empresa en paradisos fiscals dels Estats Units, Irlanda i Hong Kong.

L’operació de novembre de 2015 va comportar la decisió d’ubicar a Irlanda algunes de les àrees de negoci més rellevants del grup, tant per motius operatius -“som una companyia global”, es va afirmar- com per les facilitats d’idioma i de comunicació amb els Estats Units i Canadà, segons va explicar Alfredo Arroyo, un dels vicepresidents de la firma.

La tardor del patriarca

El 2017, als 67 anys, Víctor Grífols Roura -casat amb Marta Deu- cedeix el testimoni al seu germà Raimon (Barcelona, 1964) i al fill, Víctor Grífols Deu (1976). El matrimoni té dos fills més, David i Òscar. Qui apareix com l’hereu principal de la saga, Víctor Grífols Deu, és llicenciat en Administració d’Empreses per la Universitat Ramon Llull i un postgrau cursat a la Michael Smurfit Business School Dublín.

Va entrar a treballar al grup el 2001 i va dirigir durant anys el seu departament de planificació. Casat, amb dos fills, conegut pels íntims com a Vic júnior, té imatge de persona de perfil suau i caràcter tranquil. Els seus dos germans, Òscar i David, construeixen les seves carreres fora de la direcció del hòlding.

Per la seva banda, Raimon Grífols Roura, de 55 anys, ha estat soci durant dècades del bufet d’advocats Osborne Clarke, que porta els afers jurídics del grup. És un dels estrategues jurídics de les operacions que du a terme Grifols, en especial l’adquisició d’Alpha Therapeutic Corporation.

Un imperi diversificat

Grifols no s’ha quedat només en el sector sanitari i ha fet incursions en altres àrees: a través del fons holandès Scranton Enterprises, que presideix Víctor Grífols, té la firma Centurion Real Estate, que posseeix quatre edificis del grup a Barcelona i Sant Cugat. També té dos habitatges de luxe a Travessera de Gràcia i la plaça de Francesc Macià. Ha entrat en el capital del club Joventut de Badalona i en el sector del cava (Juvé y Camps). 

En el camp de la responsabilitat social, el 1998 es va crear la Fundació Víctor Grífols Lucas, que promou la bioètica mitjançant el diàleg entre especialistes de diferents àrees de coneixement i manté activitats de col·laboració amb institucions acadèmiques com la càtedra de Bioètica de la Universitat de Vic-UCC.

A les trinxeres, a prop del PSUC

Durant la Guerra Civil, la feina feta pels Grífols sobre transfusions va ser utilitzada per l’exercit de la República, necessitat de sang per als ferits al front. Es va crear un Servei de Transfusió de Sang dirigit pel doctor Frederic Duran i Jordà, un científic extraordinari que després es va haver d’exiliar a Anglaterra. Els dos fills de Grífols Roig, Víctor i Joan Antoni Grífols Lucas van estar destinats en aquest servei i van ser ajudants de Duran i Jordà. El Servei de Transfusions estava sota el control de la UGT i del PSUC, en el qual militava Duran i Jordà.
 
Fins pocs anys abans, les transfusions es feien directament, de braç a braç amb una xeringa. El doctor Grífols Roig era gairebé l’únic que havia aconseguit avançar en el sistema de tranfusions indirectes i conservació de la sang. En els quasi tres anys que va durar la Guerra Civil, el Servei de Transfusions va poder enviar milers de litres de sang al front i va ser fonamental per salvar moltes vides. L’anomenada flèbula de Grífols va ser un estri molt emprat (una tècnica de transfusió amb uns tubs de vidre que permetien conservar la sang durant un temps). Va ser molt útil al Front d’Aragó.

Part de les tècniques de transfusió engegades per Duran i Jordà i els Grífols van ser molt útils en la Segona Guerra Mundial. A Duran i Jordà es deu, entre d’altres coses, el primer frigorífic per traslladar sang del món. Gràcies a una soliució de citrat i glucosa, la sang es podia transportar i mantenir-se apta per a tranfusions durant 18 dies.

 

 

 

 

 

Emilio Valldecabres, el abogado valenciano fusilado por firmar la sentencia de muerte de José Antonio

El letrado republicano y socialista Emilio Valldecabres fue ejecutado el 17 de enero de 1940 acusado de haber firmado la sentencia de muerte del líder falangista. La familia, que se negó a que fuera enterrado en el Valle de los Caídos, siempre ha sostenido que el abogado firmó la sentencia por obligación: “Creo que él no veía razón de fusilar a José Antonio”, señala su sobrina. “En el sumario únicamente aparece que dio su consentimiento y en varias declaraciones dice que efectivamente así lo hizo porque le correspondía en su función”, explica el historiador Pedro Gascón.

falange-jose-antonio-primo-rivera_ediima20170718_0390_24

El fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera.

El fusilamiento del fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, tuvo una víctima colateral. El letrado Emilio Valldecabres Malrás, socialista y asesor jurídico del Ministerio de Defensa Nacional, fue ejecutado el 17 de enero de 1940 acusado de haber avalado la sentencia de muerte del líder falangista.

El abogado valenciano, oriundo de Quart de Poblet, un municipio cercano a Valencia, era descendiente de una saga burguesa de comerciantes y terratenientes locales pero adscrito a la rama liberal y republicana de la familia, según explica a este diario la historiadora Andrea Moreno, asesora técnica de la Comisión Municipal de Memoria Histórica de la localidad.

Tanto Emilio como su hermano Onofre, que estuvo vinculado a los servicios de información republicanos, fueron socialistas y republicanos. Emilio Valldecabres presidió el Tribunal Permanente de la demarcación de Levante y fue asesor jurídico del Ministerio de Defensa Nacional y del Ejército del Centro. Su destino quedaría irremediablemente marcado al final de la guerra al del fundador de la Falange española.

Jose Antonio Primo de Rivera negó durante el proceso que lo juzgó haber participado en la preparación de la sublevación militar contra la II República. “En las circunstancias de la guerra civil española, poca duda cabe de que su participación activa en la coordinación de la contribución falangista al alzamiento justificaba que se le acusara, junto con su hermano Miguel y su cuñada Margot, de conspiración y rebelión militar”, escribe el hispanista británico Paul Preston en Las tres Españas del 36 (Debolsillo, 2011).

La madrugada del 18 de noviembre de 1936, los tres magistrados que formaban el tribunal que juzgaba a Primo de Rivera en Alicante accedieron a la petición del fiscal de pena de muerte para el líder falangista, reclusión perpetua para Miguel Primo de Rivera y seis años y un día para la esposa de éste, Margarita Larios. “Antes de que el Consejo de Ministros pudiera pedir un indulto o la conmutación de la pena, el Comité de Orden Público local ordenó que se aplicara la sentencia el día 20 de noviembre por la mañana”, explica Preston. A las seis y media de la madrugada, José Antonio Primo de Rivera fue fusilado.

El sumario del fusilamiento del abogado valenciano, localizado por la Comisión Municipal de Memoria Histórica de Quart de Poblet en el Archivo General e Histórico de Defensa de Madrid, vincula a Valldecabres con el “informe como asesor jurídico pidiendo la pena de muerte de José Antonio Primo de Rivera”. Sus descendientes, sin embargo, siempre han asegurado que el abogado fue obligado a firmar, incluso después del fusilamiento del líder falangista, ya que no estaba de acuerdo con la sentencia de pena de muerte. “Lo despertaron a las cuatro de la madrugada en la residencia de Valencia que le había asignado el Gobierno para firmar la sentencia”, cuenta su sobrina Annik Valldecabres. “Creo que él no veía razón de fusilar a José Antonio”, añade.

El historiador Pedro Gascón fue el encargado por la Comisión Municipal de Memoria Histórica de Quart de Poblet de localizar el sumario del ilustre vecino. Trece personas vinculadas a Quart de Poblet, ora por nacimiento ora por vecindario, fueron fusiladas durante la represión franquista de posguerra, como contó el diario Levante-EMV en 2008. El sumario de Emilio Valldecabres es “relativamente extenso, se le acusaba de haber formado parte de la organización jurídica que condenó a José Antonio”, explica Gascón.

Valldecabres era miembro del consejo jurídico asesor del Ministerio y, “como tal, le correspondía, al haberse declarado el estado de guerra, validar o asesorar ese juicio”, apostilla el historiador. “En el sumario únicamente aparece que dio su consentimiento y en varias declaraciones dice que efectivamente así lo hizo porque le correspondía en su función”, añade Gascón.

informe-sumario-valenciano-emilio-valldecabres_ediima20191031_0834_19

Informe del sumario que condenó a muerte al abogado valenciano Emilio Valldecabres. LEVANTE-EMV

A finales de marzo de 1939, las tropas franquistas ocuparon Valencia. Emilio Valldecabres, junto con su hermano Onofre, intentó embarcarse en el Stanbrook que aguardaba en el puerto de Alicante pero no pudo llegar a tiempo. Fue detenido en Alicante el 2 de abril, según las averiguaciones de la historiadora Andrea Moreno, y trasladado al campo de concentración de los Almendros y a diversos lugares de detención hasta acabar en el campo de Albatera. Desde allí fue trasladado a Madrid, y ejecutado el 17 de enero de 1940. “Dado que se condenaron a muerte a tantas decenas de miles de personas, tampoco era extraño que sin que fuese firmante o partícipe en el proceso de José Antonio se le hubiera condenado a muerte”, matiza Gascón.

Su hermano Onofre pudo partir al exilio y su hija Annik Onofra nació en Argelia en 1945. Los supervivientes de la rama republicana de los Valldecabres se instalaron finalmente en Francia donde años más tarde llegarían también la madre y la hija de Emilio Valldecabres. “Cuando se hizo el Valle de los Caídos el que entonces era embajador en Francia llamó a casa de mis padres para que autorizasen a enterrar a mi tío allí”, cuenta por teléfono Annik Valldecabres. La familia se negó.

FUENTE:  eldiario.es/autores/lucas_marco/

Una (altra) campanya des de Waterloo

Els candidats de JxCat es desplacen a Bèlgica per veure Puigdemont, que des de la Casa de la República participa en múltiples reunions i segueix al detall la tasca de l’espai que lidera.

1200_155715809840639364793_cc40f822c6_o1

Carles Puigdemont, amb Laura Borràs en un acte de campanya a Waterloo | Junts per Catalunya

Només cal fer una ullada a les war room que ha tingut Junts per Catalunya (JxCat) des del seu inici per entendre la importància de tenir una televisió gran i una càmera instal·lada per fer videoconferències. La presència telemàtica de Carles Puigdemont és constant, ja sigui en campanya o en les reunions de coordinació de JxCat. Sovint, però, els dirigents del partit agafen un vol cap a Brussel·les i es traslladen -tren o carretera- cap a la Casa de la República, a Waterloo, on l’expresident de la Generalitat disposa també de la tecnologia per connectar-se a les reunions on se’l reclama. No són poques.

És així perquè Puigdemont manté una ascendència extraordinària sobre l’espai de JxCat. N’és el principal actiu electoral -les victòries del 21-D i a les eleccions europees per davant d’ERC amb ell com a candidat ho testimonien- i segueix pendent de qüestions relacionades amb el dia a dia. Per exemple, ha mantingut converses amb el conseller d’Interior, Miquel Buch, sobre els aldarulls de les últimes setmanes i l’actuació dels Mossos, que han situat Buch en l’ull de l’huracà. Puigdemont participa en reunions al Palau de la Generalitat amb el president Quim Torra, amb qui parla sovint per telèfon.

Hi ha vegades, però, que el contacte ha de ser físic. Des del 2017, sempre hi ha un dia de campanya reservat per anar a Waterloo. L’expresident es reuneix amb els candidats -aquest diumenge hi serà Roger Español, candidat al Senat i de moment discret als mítings-, es fan una fotografia de grup i després surten a fer declaracions. Puigdemont intenta mantenir-se per sobre de les disputes dins del bloc independentista, exhibint el bagatge de l’exili i posant èmfasi en el “descrèdit internacional” espanyol, però en aquesta campanya ja ha llançat dards a ERC. L’abstenció dels republicans “a canvi de res” en la investidura de Pedro Sánchez és un filó que JxCat aprofita.

Borràs, guardiana del legitimisme

Laura Borràs va entrar en política després de la violència policial de l’1-O. Abans, però, ja havia estat -literalment- la veu que va llegir el document de compromís amb el referèndum que van signar els membres del Govern la legislatura passada, en plenes turbulències internes sobre si calia dur fins al final el pols amb l’Estat. La va contactar personalment el cap de gabinet de Puigdemont, Josep Rius, que també ho va ser en els primers compassos amb Torra però ara ocupa un altre càrrec a Palau. La trajectòria de Borràs està molt unida a la dels dos presidents, i no hi ha dia que no reivindiqui els presos i els exiliats, així com també la necessitat d’unitat independentista.

El discurs legitimista, que entronca amb les visites a Waterloo i també a Lledoners, és un dels punts forts de JxCat. Ja ho va dir Puigdemont en el míting davant del centre penitenciari de Sant Joan de Vilatorrada: el nom dels represaliats es recordarà, però el dels “repressors”, els “últims súbdits del Borbó”, ningú el tindrà en compte amb el pas dels anys. Waterloo segueix sent l’escenari on es guarden les essències de JxCat, on es decidirà el futur de l’espai nacionalista, on s’ordeixen les candidatures a les eleccions i també on orbiten les campanyes. També -no podia ser d’altra manera- la del 10-N.

Per:  Oriol March,

A %d blogueros les gusta esto: