L’Esquella de la Torratxa
Jaume Satorra i Hervera

Jaume Satorra i Hervera

El hombre no posee el poder de crear vida. No posee tampoco, por consiguiente, el derecho a destruirla. (Mahatma Gandhi)

Enlaces personales

Ver perfil completo →

Categorías

Archivos

TRADUCIR PÁGINA

Estadísticas del blog

  • 249.932 hits

CANAL PARLAMENT CAT.

CAMINANT CAP L’INDÈPENDENCIA

SUIZA INFORMACIÓN

Introduce tu dirección de correo electrónico para seguir este Blog y recibir las notificaciones de las nuevas publicaciones en tu buzón de correo electrónico.

Únete a 13 seguidores más

MI COMUNIDAD

agosto 2020
L M X J V S D
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

Licencia de Creative Commons
L’Esquella de la Torratxa  está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Julià de Jòdar: ‘Podem ja és un partit de règim’

VilaWeb comença una sèrie d’entrevistes sobre l’impacte de la crisi de la monarquia espanyola · Avui, parlem amb l’escriptor i ex-diputat de la CUP

L’escriptor i dramaturg Julià de Jòdar i Muñoz (Badalona, 1942) ha estat una veu notable en l’independentisme d’esquerres, sobretot arran de la seva elecció com a diputat de la CUP el 2015, encara que en deixés l’acta pocs mesos més tard. D’ençà de l’anunci del rei emèrit espanyol, Juan Carlos I, d’abandonar l’estat assetjat pels escàndols de corrupció, ha estat força actiu a les xarxes socials. ‘Quan pregunteu què vol dir acumular forces, en teniu la resposta davant dels morros: ara és un gran moment!’, deia abans-d’ahir en un piulet. I ho feia amb la mirada posada especialment en Podem: ‘Tireu-vos a l’aigua, que la nau s’enfonsa.’ Parlem amb ell sobre les possibilitats polítiques que ofereix la crisi de la monarquia espanyola.

Heu dit que el govern espanyol ha quedat deslegitimat amb la marxa de Juan Carlos I. L’independentisme ha d’aprofitar l’oportunitat? Com?
—Des d’un punt de vista parlamentari, l’independentisme podria reprendre la iniciativa, intentant veure primer com estan els equilibris interns dels mateixos partits independentistes per a fer un moviment tàctic de desobediència. Posar en evidència el govern de Sánchez, per exemple, o les complicitats de Podem en aquesta crisi, i en conseqüència donar el missatge des del parlament que tornem a tenir forces i a reprendre la iniciativa. A mi, la idea de tornar a l’octubre del 2017 sempre m’ha semblat superada des del punt de vista de forces. En canvi, la idea d’obligar el parlament a definir-se sobre la crisi no em semblaria malament.

Definir-se vol dir, per exemple, fer que proposi una reforma constitucional per a abolir la monarquia?
—No, amb aquestes coses l’independentisme no té gaire terreny de joc. Desconfio molt de les possibilitats que tenim de fer aliances i reformes a Espanya i d’entrar en l’aspecte constitucional. Amb la reacció general, tant l’opinió pública com els partits espanyols i la que podríem anomenar ciutadania espanyola deixen passar aquesta mena d’oportunitats. Ho han demostrat els eufemismes de Pablo Iglesias sobre el fet que un dia, tard o d’hora, vindrà la república. En desconfio molt, de tot això. Hem de partir de la nostra pròpia capacitat de crear un nou escenari. Cal reunificar tàcticament les forces independentistes enfront de la crisi de l’estat. Tornar a crear al carrer, d’alguna manera, la idea que podem tenir la iniciativa. Cal aprofitar cada situació, i aquesta n’és una, per donar al carrer la sensació que tenim dirigents i entitats (ANC, Òmnium, CDR, etc.) per a tornar a ser protagonistes i crear una nova situació.

Això afecta un debat cíclic que aquests dies té bona part de l’esquerra independentista. Aprofundir en les contradiccions de Podem o ser amables amb el republicanisme espanyol per teixir aliances més àmplies.
—Les aliances amb el republicanisme espanyol sempre em semblen fugides d’estudi o incapacitat d’acceptar la pròpia debilitat. Les aliances s’han de fer sempre quan al teu espai has adquirit la capacitat d’unificar forces i generar organització i programa. I quan això és mobilitzable i la gent s’ho fa seu. Llavors pots fer aliances amb qui vulguis. Amb sectors més amplis o menys, amb gent més forta o menys, però mantenint-te tu al teu propi àmbit. No em sembla que l’esquerra independentista sigui en aquest punt. Mostrar solidaritat i anar a manifestacions s’ha fet tota la vida, però no parlem d’això. Parlem de si va primer la república espanyola o la independència de Catalunya. Jo ho tinc claríssim. Si no hi ha independència de Catalunya, la república espanyola és un afer d’ells.


—Que la nostra independència contribuís que ells poguessin fer la seva república, d’acord. Però de repúbliques n’hi ha de moltes menes i no sé quina república podria fer Espanya si els partits són PP, PSOE, Ciutadans, Vox i el paper d’estrassa de Podem. Segons quina república sortís, fins i tot podria revertir en contra nostra. En canvi, aquí toca una república d’alliberament nacional i capgirament social. Malauradament, els últims moviments de Junts per Catalunya en qüestions econòmiques no en donen gaires expectatives. Però això és una altra cosa. L’esquerra independentista ha de treballar per fer un moviment de masses, trobar l’equilibri per a arrossegar molta més gent que no pas ara. Aquesta és l’autèntica tasca. La resta està bé, però és tirar pilotes fora. La solidaritat entre pobles està molt bé, però jo, sincerament, no la veig articulada ni programàtica, ni tan sols amb la perspectiva d’un pacte de Sant Sebastià com el de l’any 34 amb partits catalans, bascs i gallecs per a fer caure la monarquia espanyola. No ho veig enlloc, això.

Com interpreteu el paper d’Unides Podem i Pablo Iglesias en aquesta crisi?
—Ells sabran el preu i els avantatges que té ser en un govern còmplice amb la fugida d’un rei literalment delinqüent. En l’àmbit electoral, crec que no els sortirà gaire a compte, però això té a veure amb una idea de la política que Podem ja ha deixat de banda: la relació directa i immediata amb el carrer i amb les forces que s’hi poden crear per vigoritzar la política. Ras i curt, crec que ja és un partit de règim i s’hi troben relativament incòmodes segons el moment. Hi insisteixo: ells sabran per què ho fan. Jo, si fos un partit de ruptura, hauria fet evidentment una crisi de govern, n’hauria sortit, hauria obligat el PSOE a fer el que ja fa tangencialment, que és desplaçar-se a una aliança de centre-dreta, i llavors sortiria al carrer a dir que ha de venir la república. Això vol dir tornar a les arrels d’un moviment que era més o menys popular.

Hi són a temps?
—Tinc la sensació que això ja ho han deixat de banda i fan com faria qualsevol partit de règim: acomodar-se, fer piulets, declaracions més o menys ampul·loses i retòriques… Podem és víctima d’aquell miratge de voler fer la política del PCE de Carrillo a la transició. Lluitar per tenir un lloc a l’establishment que l’establishment no et donarà mai, perquè si una característica té l’estat espanyol, tant en el franquisme com en la transició, és l’anticomunisme. Algú que es digui comunista no tindrà mai acceptació dins les elits ni l’oligarquia política. El PSOE ho va pagar amb Felipe González desnaturalitzant-se. I aquesta contradicció ells no la van sospesar prou. L’establishment que els posa constantment bastons a les rodes. Aleshores perden el carrer i tampoc no guanyen lloc a l’estructura de l’estat. Estic segur que Podem no accedeix a una quantitat enorme d’informació del que se’n diu deep state, tant de clavegueres com de política econòmica i altres coses. Perquè són allà per suport numèric, no per cap canvi. Han perdut bous i esquelles i, a canvi, només els ha donat uns escons i uns càrrecs en un govern on de vegades crec que hi van més d’oients que cap altra cosa.

Creieu que tot plegat pot posar fi a la monarquia espanyola?
—No. No tinc aquesta sensació. Tinc una sensació de molt de batibull quan passen aquestes coses. Primer, perquè l’opinió pública i els mitjans han de crear un estat de situació que ha de ser notícia. Segon, perquè a les xarxes socials, començant per mi mateix, ens posem a fer tota mena d’especulacions i afirmacions de vegades una mica superficials o gratuïtes. Crec que hi ha un bloc massís d’opinió pública espanyola –ciutadania inactiva, desidiosa– que participa periòdicament en eleccions però que no ha canviat. És a dir, això que en diem republicanisme democràtic no ha reeixit, no hi ha cap força política ni cap energia que permeti de pensar-ho. Una altra cosa és que cometessin encara més errors que fessin que ni tan sols poguessin tenir el suport dels seus, segons els errors que encara pugui cometre Felipe VI, i tinc la sensació que n’ha comès uns quants d’ençà del 3 d’octubre de 2017, o de l’agost de 2017.

I si els cometés?
—La qüestió bàsica és: per què cau, la monarquia? Perquè la pressió social l’obliga a caure i crea un nou règim sorgit de baix? O és una jugada mestra dels de dalt, una vegada més, per treure’s el llast i continuar flotant? La sensació és que si calgués, deixarien anar el llast perquè les oligarquies polítiques de Madrid continuessin manant en un altre règim de transició. Si em demaneu si caurà la monarquia, us diré: des del punt de vista de la iniciativa política de les masses mobilitzades, no. Des del punt de vista de tàctiques internes del poder? Depèn dels errors de Felipe VI i de les barbaritats que encara pugui cometre el seu pare. Ara, és una teoria força abstrusa. Jo no veig Marchena i companyia reclamant la tornada de Juan Carlos per ser davant del tribunal. Em sembla una entelèquia.

El règim del 78 pot perviure en una república espanyola?
—Els interessos econòmics profunds van molt lligats a l’oligarquia espanyola, que és bàsicament especulativa i parasitària. Ho veiem amb la crisi de la covid. És l’estat que ha perdut més PIB de tot Europa. Ja sabem que el PIB és una categoria una mica discutible, però en termes comparatius és el que és i hem vist què ha implicat la dependència de serveis com ara el turisme. La seva economia és la que és i depèn sobretot de la Unió Europea. I els lligams entre la Unió Europea i l’oligarquia espanyola són els que són. No deixarien caure aquesta oligarquia de cap manera perquè implica una crisi econòmica i una situació nova que no és prevista. La lectura que faig de la Unió Europea és que prefereix règims relativament autoritaris amb certes pintures externes, decoracions democràtiques, que no pas alteracions profundes d’una r
epública que canvia l’ordre social.

Si hi hagués república, doncs…
—Seria una república que podria maquillar perfectament els interessos del règim del 78. Amb uns tints o uns altres. Mirem les pèrdues de drets dels últims anys amb el PP. El PSOE no ha gosat tocar la famosa llei mordassa. Per què no es recuperen drets perduts? Perquè forma part d’aquest magma polític i social que ja és autoritari en si mateix, que té aparença democràtica amb eleccions periòdiques i partits polítics, però que és autoritari. Una república nova que conservés aquests tics autoritaris, heretant-los de la monarquia parlamentària, que ja va heretar els tics i les lleis monopolistes franquistes, no seria res de nou. Una transició pacífica d’un rei a un president de república que conservés l’ordre i les lleis bàsiques no és difícil d’imaginar. Sempre que no hi hagués grans trasbalsos socials que afectessin directament el teixit econòmic.

Aquesta crisi pot ser una oportunitat per a un acostament polític entre el País Valencià, les Illes i el Principat? El País Valencià i les Illes haurien de reaccionar també institucionalment?
—Sempre he cregut en els Països Catalans com un element essencial, la nació sencera. Això va a missa. En el teixit històric de la nació hi ha continuïtat. Des d’aquest punt de vista, qualsevol oportunitat hauria de ser clarament aprofitada. Una altra cosa són les institucions. Al País Valencià ja sabem què tenim, i a les Illes també. Però, de la mateixa manera que al Principat hauríem de tenir com a objectiu tàctic immediat un revulsiu per a la independència i per a crear el nostre espai polític, això crec que es pot contagiar a les Illes i al País Valencià. Sempre he cregut que el que passés aquí tindria una repercussió enorme a escala popular en tots dos llocs. I que el seu teixit polític variaria substancialment d’equilibris i perspectives.


—És menys important la part nominal –’Països Catalans’– que la realitat immediata que tothom vegi que podem aproximar-nos a un alliberament nacional. El Principat hi té una responsabilitat enorme i sovint no ha estat precisament a l’altura de la situació perquè s’ha mirat massa el melic i no ha treballat prou la qüestió de les aliances per baix. Però considero que aquest teixit existeix, és sòlid, és potent, i qualsevol iniciativa tàctica d’aquesta mena podria generar aquestes aliances per baix. Depèn de nosaltres. I l’espectacle que donem d’ençà de l’octubre del 2017 no és exemplar, deixant de banda el caràcter brutal de la repressió i tot el que implica. La unitat dels partits, les disputes pel poder regional o provincial no són el millor estímul. Una altra cosa preocupant és que tenim dificultat per a establir moviments populars unitaris a la nació sencera. Però mirar el passat és més estimulant que pessimista.

Per: Ot Bou Costa

Una diputada del Bundestag demana la detenció de Joan Carles de Borbó

Zaklin Nastic ha recordat el precedent de la justícia espanyola amb l’euroordre de Carles Puigdemont

Interior del Bundestag / Wikimedia Commons

Una diputada del Bundestag ha demanat una ordre de detenció contra Joan Carles de Borbó, després de la seva fugida d’Espanya. Zaklin Nastic, representant de Die Linke, ha recordat el precedent de la justícia espanyola amb l’euroordre de Carles Puigdemont.“Ara podrem veure si els jutges espanyols segueixen criteris democràtics i políticament imparcials”, ha expressat Nastic al seu compte de Twitter.

Font: larepublica.cat/

Torrent convoca per divendres el ple extraordinari sobre la monarquia que va demanar Torra

El president vol que el Parlament es pronunciï sobre la marxa de Juan Carlos I i demani l’abdicació de Felipe VI

Pla general de l’hemicicle del Parlament durant el ple del 8 de juliol de 2020 (Horitzontal)

El president del Parlament, Roger Torrent, ha convocat per a aquest divendres, 7 d’agost, el ple extraordinari que va sol·licitar el president de la Generalitat, Quim Torra, sobre la monarquia espanyola. Fonts parlamentàries han explicat que la jornada començarà a les 9 del matí amb una sessió de la Diputació Permanent per convalidar un decret llei sobre la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) i l’ingrés mínim vital i també atendre peticions de compareixença. Seguidament, a les 11, començarà el ple amb la intervenció de Torra i els consegüents torns de rèplica dels grups parlamentaris, que podran presentar dues propostes de resolució sobre el debat.

Torra va demanar ahir dimarts que se celebrés aquest ple davant de la “crisi” de la monarquia borbònica per la marxa del rei emèrit Joan Carles I fora de l’Estat espanyol. El president de la Generalitat vol que el Parlament es pronunciï sobre la situació, aparentment emparada pel govern espanyol, i que torni a demanar l’abdicació de Felip VI i l’abolició de la monarquia.

La Casa Reial va informar dilluns que l’exmonarca marxaria de l’Estat espanyol per la “repercussió pública” que generen “certs esdeveniments del passat” de la seva “vida privada”. Segons diversos mitjans, Joan Carles I hauria viatjat el cap de setmana passat a Galícia i, des d’allà, a Portugal i a la República Dominicana, tot i que cap font oficial n’ha confirmat encara la localització. Tampoc el president espanyol, Pedro Sánchez, malgrat que ahir dimarts va ser preguntat reiteradament per la qüestió.

Font: larepublica.cat/

ERC pregunta al Gobierno si va informar la Fiscalia “dels plans de fuga” de Joan Carles

Els republicans registren una bateria de preguntes escrites al Congrés en què reclamen explicacions sobre els fets

Imatge d’arxiu del rei Joan Carles / Flickr

ERC ha registrat una bateria de preguntes escrites al Congrés dirigides al govern espanyol sobre la “fugida” a l’estranger de Joan Carles I. Els republicans demanen a l’executiu de Pedro Sánchez que expliqui si va informar la Fiscalia “dels plans de fuga” del rei emèrit i si l’exmonarca va tenir assessorament jurídic del govern espanyol per facilitar-li la marxa. “Hi ha hagut algun pacte del govern amb Joan Carles de Borbó respecte de les investigacions sobre corrupció que s’estan duent a terme?”, pregunten. ERC també s’interessa pels detalls de la “fuga” i demana si les despeses del viatge s’han assumit amb diners públics i, si és així, quin cost ha tingut i amb quina partida pressupostària s’ha pagat.

El grup parlamentari també pregunta si el trajecte s’ha fet en un avió de titularitat pública, si el rei emèrit ha estat acompanyat amb personal de seguretat pagat per l’erari públic i quin cost tindrà per a l’Estat la seva estada a l’estranger. Els republicans afirmen que la marxa de Joan Carles I mentre se l’investiga per corrupció és una nova evidència de “la impunitat i immorals privilegis de la Família Reial” i això incrementa “el descrèdit espanyol” en l’àmbit internacional així com el sentiment republicà.

“Coneix el govern la desafecció respecte de la monarquia que sent una gran majoria de la societat catalana?”, qüestiona ERC, que pregunta si l’executiu creu que la “fugida” afecta la credibilitat espanyola en un moment en que s’està esperant rebre fons europeus.

Font: larepublica.cat/

El futuro no está escrito, ni siquiera para Felipe VI

Juan Carlos I se va pero el problema se queda para el actual monarca, que acusa el desgaste de una legitimidad de origen y ejercicio que convierte en impredecible el devenir de la monarquía. La institución afronta su peor crisis en 40 años con un partido en el Gobierno, que, por primera vez, no solo se declara sino que obra como republicano, y con un país en discordia entre defensores y partidarios de la corona.

Felipe VI y Juan Carlos I en una imagen de archivo. GCH / Gtres

Alfonso XIII se marchó de España con una carta en la que reconocía no tener ya el amor de su pueblo. El Congreso de la Segunda República le declaró después culpable de alta traición y le desposeyó de todas sus dignidades, derechos y títulos, que no pudo ostentar ni dentro ni fuera de España. De todos los bienes, derechos y acciones de su propiedad se incautó el Estado. Años después, Machado escribió una canción infantil sobre los nobles que le acompañaron en sus barcos camino de Roma:

“La primavera ha venido

y don Alfonso se va.

Muchos duques lo acompañan

hasta cerca del mar.

Las cigüeñas de las torres quisieron verlo embarcar”.

Juan Carlos I ya está fuera de España. No se conoce aún poeta que le haya escrito versos. Y se va con su patrimonio —acumulado presuntamente de forma ilícita—, sin rastro de arrepentimiento, con todos sus títulos bajo el brazo y sin haber escrito una carta al pueblo español. Será porque hace años ya le dijo aquello de “lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir”, aunque después siguiera sacando dinero de Suiza. 

Entre una y otra escena han transcurrido 89 años, una guerra civil, 40 años de dictadura y otros tantos de democracia. La España de hoy no es aquella, pero la decisión de Juan Carlos I de abandonar el país —urdida entre la Casa Real y el Gobierno— abre un escenario de inestabilidad institucional de incalculables consecuencias. El hombre que más hizo por la concordia entre españoles se marcha dejando atrás un país en discordia, polarizado y dividido también entre monárquicos y republicanos. Y con un Gobierno en el que por primera vez desde 1978 hay una formación política, Unidas Podemos, que no sólo se declara sino que obra como republicana. 

El dato no es menor. Felipe VI tiene un problema y lo sabe. No sólo por la marcha tardía y forzada de su padre, sino porque ha sido el del emérito un gesto sin grandeza que suma nuevas dosis de autodestrucción a la ya de por sí autolesionada monarquía. ¿Afectará todo ello al pacto constitucional del 78? A saber.

De momento, las únicas certezas son que Juan Carlos I no cabía en España sin causar más daño a la corona, que la decisión no ha sido familiar ni doméstica, sino de Estado, que no será la última —todo apunta a que le seguirá una regularización fiscal para reparar el daño cometido a la Hacienda pública por el dinero que acumuló en cuentas opacas en el extranjero— y que España atraviesa uno de los peores momentos de la vida colectiva. Con cuatro crisis ya en ciernes —sanitaria, económica, social e institucional—, lo que le espera al país en el corto, además de un horizonte de inestabilidad, es un debate sobre la necesidad de un sistema institucional adaptado a las coordenadas de hoy, y no a las del 78.

“No podemos apelar a los mitos de hace 40 años, cuando se han caído ya todos”, admite un presidente autonómico que no oculta su preocupación por el contexto y que habla sin ambages de las consecuencias de los últimos años del reinado del emérito, además de la “pesada herencia” que deja a Felipe VI y al futuro de la institución monárquica. El mismo interlocutor reconoce problemas “serios” de credibilidad y reputación en la jefatura del Estado que pueden amenazar el pacto constitucional. 

No en vano el de Felipe VI es un reinado que nació ya lastrado por los desmanes de su padre, el encarcelamiento de su cuñado Iñaki Urdangarin por los delitos de malversación, prevaricación y fraude a la administración y por una España ya desafecta con la institución desde hacía años. Y eso pese a las promesas de regeneración y transparencia con que inauguró el reinado Felipe VI. La corona sigue siendo la institución más opaca del Estado y la única que no rinde cuentas ante sus órganos fiscalizadores.

Lo de menos en todo esto es ya el horizonte penal y si Juan Carlos I pasará o no sus últimos años de vida en el exilio, lo que importa es la situación en la que queda el rey, y por tanto la institución que encarna, cuando acaba de cumplir su sexto año de reinado. Preocupa en la Zarzuela y preocupa en el Gobierno, pese a que su presidente mantiene la vigencia del compromiso del PSOE con el pacto constitucional del 78, como ha dicho este mismo martes durante su comparecencia al término del Consejo de Ministros.

De la misma opinión es la vicepresidenta primera, Carmen Calvo, que es quien ha llevado las conversaciones con la Casa Real para establecer una especie de blindaje a Felipe VI con la salida de Juan Carlos I. En conversación con elDiario.es, la número dos del Gobierno no ve señales de inestabilidad en el horizonte cercano en lo que respecta a la jefatura del Estado y rechaza de plano lo que Pablo Iglesias ha llamado “una huida” del emérito para no responder de sus actuaciones ante la Justicia. “Huir es un verbo asociado a alguien a quien se busca y no es el caso. Juan Carlos I ha dicho además que estará siempre a disposición de la Justicia”, apunta la vicepresidenta para quien, además, lo que hay que poner en valor en estos momentos es que, entre la abdicación y la salida del emérito, se ha demostrado que “la democracia es incontestable”.

“España —prosigue Calvo— primero es una democracia y, luego, tiene como sistema político una monarquía parlamentaria”. Su impresión es que los españoles, en efecto, pueden no tener apego a la monarquía, pero tampoco “fuerza ni mayoría para construir una república”. Y esto es algo que un sector de la izquierda no parece tener en cuenta, como tampoco que la decisión de Felipe VI respecto a su padre “limpia” la institución y es “todo un éxito” para una monarquía que hasta la abdicación de Juan Carlos I “era una suerte de Vaticano”.

Declaraciones aparte, lo que no está en duda es que hoy hay un tercio de la composición del Congreso que recela de la monarquía, que Felipe VI es una figura prácticamente proscrita en Catalunya y Euskadi, que uno de los partidos en el Gobierno cree que es el momento de abrir el debate sobre la república y que de la conspiración contra la corona de la que hablan la derecha y la ultraderecha españolas el responsable no es Pablo Iglesias, sino la codicia y la impunidad de Juan Carlos I, así como el manto de silencio político-mediático que durante décadas calló sobre los comportamientos deshonestos y presuntamente ilícitos que se produjeron dentro de la institución. 

Y todo cuando, a diferencia de su padre —que antes de presunto corrupto y evasor fiscal, se le reconoció como hacedor de la democracia y figura clave de la Transición— Felipe VI es de momento un rey sin relato propio, a pesar de varios intentos fallidos. El primero y más sonado fue el discurso del 3 de octubre, posterior a la declaración unilateral de independencia de Catalunya en 2017, que agrandó el desapego de una parte de la sociedad con la institución monárquica, después de que el rey se pusiese del lado de una de las partes cuando lo que se necesitaba en aquel momento era que el jefe del Estado ejerciera el papel de árbitro y moderador que le atribuye la Constitución en el funcionamiento de las instituciones.  

En Catalunya el rechazo a la monarquía alcanzó desde entonces registros nunca antes vistos. Siete de cada diez catalanes rechazan la corona (el 74%), frente a un 21,6% que declara apoyar a Felipe VI, según sondeos de empresas privadas que se realizaron en el quinto aniversario de su reinado y que también revelaron que el respaldo a la monarquía en el conjunto del país no llegaba en 2019 al 51%. 

Desde entonces, la distancia entre la institución y una parte importante de la sociedad española ha ido creciendo y la valoración de Felipe VI, descendiendo. A pesar de que el CIS hace seis años que no pregunta por ello en sus encuestas, sí lo han hecho otras empresas demoscópicas que certifican el desgaste y un claro “cuestionamiento” de la institución en más de la mitad de la población.

La crisis institucional coincide además con lo que algunos políticos ya apartados de la primera línea llaman una clara “crisis de gobierno” y un momento crítico de país como consecuencia de la pandemia y sus derivadas socioeconómicas. “Sánchez debería plantearse si puede seguir en el Gobierno con Unidas Podemos, que duda permanentemente de las decisiones del gabinete”, asegura un socialista en alusión a las declaraciones de la ministra Irene Montero en las que atribuyó la salida de Juan Carlos I de España al “PSOE de la Moncloa”, y no al Gobierno. 

Desde que la democracia es democracia, las decisiones en el Consejo de Ministros, que es uno y no dos, pertenecen al Gobierno en su conjunto en cuanto que son colegiadas. Cuestión distinta es que el presidente y quienes estuvieran al tanto de la misma no la compartieran con los ministros de Podemos, como así fue. El mismo interlocutor defiende que “si un ministro cree, como han dicho Iglesias y Montero que el emérito ha huido y que el Gobierno ha colaborado en esa huida tiene que salir de inmediato del Consejo”.

Salvo, advierte un exministro del PSOE, que toda la escenificación que ha seguido al anuncio de la marcha de Juan Carlos I forme parte de un plan táctico de los estrategas “monclovitas” aprovechando que una parte de los españoles alberga serias dudas, alentadas por el nuevo soberanismo y un sector de la izquierda, sobre la conveniencia de mantener en España una forma de Estado que no pasa por las urnas.

El mensaje ha prendido como nunca, y aunque formalmente los dos principales partidos, PP y PSOE —igual que Ciudadanos y VOX— están por cerrar filas en torno a la actual jefatura del Estado, de las turbulentas aguas por las que se ha movido el emérito ha resurgido un estímulo republicano en el socialismo de nuevo cuño y sobre todo de generaciones posteriores a la que formó parte de la transición. 

De momento, el tirón republicano de los socialistas queda diluido por su presencia en el Gobierno. De hecho, Pedro Sánchez ha puesto freno a algunos impulsos de sus propias filas y ha asumido que su socio de Gobierno ha de mantener un discurso propio sobre el modelo de Estado, aunque ello provoque no pocas contradicciones en el gabinete. 

En el PSOE defienden que no hay mimbres ni votos suficientes en el Congreso de los Diputados para tejer un nuevo cesto sobre la forma política del Estado español, que requeriría un procedimiento de mayorías reforzadas, la disolución de las Cortes Generales, la celebración de nuevas elecciones generales y un complejísimo proceso de consensos políticos inalcanzables hoy por hoy.

En Unidas Podemos, por su parte, mantienen que la monarquía está “necrosada” y que en adelante se abre un proceso de discusión constituyente en España, en el que ya esperan, como advierte Juan Carlos Monedero, que haya un “redoble de los ataques contra los morados”.

Sea como fuere, España parece atrapada en un modelo constitucional que no se corresponde con el tiempo ni las circunstancias que hicieron posible la transición que impulsó Juan Carlos I, y que Felipe VI adolece de la legitimidad de origen, ya que fue rey solo por ser hijo de su padre. Un monarca al que, como cuentan que confesó el propio Juan Carlos I recientemente a un amigo, los españoles de menos de 40 años sólo recordarán por ser “el de Corinna, el del elefante y el de los 65 millones en Suiza”.  

La legitimidad en ejercicio del actual rey, la segunda que se valora en todo sistema político, ha quedado manchada por su más que cuestionado papel en Catalunya tras la DUI, las sombras que quedan sobre su conocimiento de los asuntos más turbios de su predecesor y la opacidad que mantiene en torno a todo lo que afecta a la institución. La historia juzgará su papel, pero de momento se abre un nuevo marco en el que unos harán todo lo posible para que las cosas permanezcan igual y otros intentarán que todo cambie. El futuro, en todo caso, no está escrito, ni siquiera para Felipe VI. En su mano está recorrer un camino con el que los españoles vuelvan a sentir la utilidad que tuvo la institución en los primeros años de la democracia. De lo contrario, la monarquía tendrá los días contados.

Por: Esther Palomera