No, el xou de la Guàrdia Civil assaltant violentament les cases sota mandat judicial, o a la inversa, tan ben sincronitzat amb les retransmissions televisives de tot Espanya i malintencionadament amplificat pels responsables polítics d’ordre que n’han tret totes les conclusions com si detencions i judicis haguessin estat una sola acció simultània, no semblava improvisat. Fixeu-vos quina cosa més curiosa: a aquest individu sense ànima que presideix en funcions el govern espanyol li va faltar temps per a exigir al president Torra que condemnés la violència. Va ser gairebé com si tot l’operatiu conduís directament a aquesta exigència. Però quina violència ha de condemnar, ara, el president? Ell, que estant al càrrec sempre l’ha condemnada i ha proclamat el caràcter pacifista del moviment?

Fixeu-vos-hi, dic: faci què faci el president, o qualsevol de nosaltres, ni que pronunciés la més solemne de les abjuracions de la violència, això no seria prou i sens dubte seria qüestionat. Quan exigeixes a algú que es retracti o demani perdó i ho fa, és molt difícil que no sembli que ho fa forçat i, per tant, sempre causa desconfiança i en queda compromesa la sinceritat. Sempre. Aquest és el parany que ha ordit la maquinària putrefacta de l’estat que ens sotmet. I costarà d’evitar-lo. I potser tindrà encara una derivada politico-judicial més, gràcies a la llei de partits vigent.

Però no continuo per aquí, perquè vull parar esment en un altre aspecte de la cosa. Potser us ha passat com a mi: l’empresonament preventiu dels set CDR acusats de terrorisme m’ha acarat amb el mirall. I hi he vist algú a qui demà, demà passat, tot i no haver-me significat fins ara gaire en res, també el podria venir a cercar la Guàrdia Civil amb qualsevol acusació falsa i unes quantes càmeres de televisió. Simplement perquè no he acotat el cap ni el penso acotar. Perquè no em fa por de dir en veu alta que no renunciaré a continuar treballant per fer efectiva la República mitjançant la independència, peti qui peti, ni que per això fos tot Espanya que saltés feta mil bocins.

Potser hauria de tenir por. Això devien pretendre. Però m’adono que és exactament a la inversa: la detenció dels set companys desconeguts dels CDR, com abans l’empresonament injustificable dels Jordis, de la presidenta del parlament i de mig govern, i l’exili de tots els qui han deixat el país fins ara, lluny d’arronsar-me, m’ha refermat en les meves conviccions. En la certesa que l’única sortida del cul-de-sac a què ens ha dut el camí que hem emprès, el menyspreu altiu amb què hi ha reaccionat l’estat espanyol, és culminar el camí i sortir-ne victoriosos.

M’agradaria pensar que no sóc sol a sentir-ho així i actuar en conseqüència. M’agradaria esperar que els qui aspiren a representar-nos a les institucions de govern comparteixin en alguna mesura aquest capteniment. Per exemple, havent fet l’esforç de dur el pròxim mes de novembre al parlament espanyol una única veu contundentment majoritària en favor de la llibertat, la democràcia i l’autodeterminació. Crec que això correspon de fer avui, després de les agressions de la setmana passada i a les portes del tercer Primer d’Octubre.