11 setembre 1714.
En la Guerra de Successió, un conflicte d’àmbit europeu en què estava en disputa la successió a la corona espanyola, Catalunya es va posar majoritàriament al costat del pretendent austríac com a forma de mantenir les seves constitucions, en el que va ser conegut internacionalment com el ‘cas dels catalans’. El dia 11 de septembre de 1714, però, Barcelona es va rendir a les tropes del pretendent francès. El Tractat d’Utrecht, amb el qual es va posar fi a la guerra, va significar l’entronització a Espanya de la dinastia francesa dels Borbons en la persona de Felip V. Aquest rei, nét de Lluís XIV, va instaurar un sistema absolutista de govern que va comportar, en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó com Catalunya, la liquidació de les institucions i del sistema constitucional propis mitjançant l’anomenat decret de Nova Planta (1716). Catalunya deixava de tenir un estat propi, i s’integrava definitivament a la monarquia espanyola.
La Nova Planta va significar també la substitució de la llengua catalana pel castellà en tot l’àmbit públic: l’administració, l’ensenyament, etc. Això va comportar un declivi de la llengua-mantinguda però en l’àmbit familiar-i de la cultura catalanes, del qual no sortiria fins a l’anomenada Renaixença del segle XIX. En el terreny econòmic, i un cop superats els efectes de la guerra i de l’ocupació militar, Catalunya va experimentar un progressiu procés de desenvolupament agrari, comercial i manufacturer, que va posar les bases per a la industrialització del segle següent.m
La decadència institucional, 1652-1714
Desembarcament de l’arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona.
El retorn de Catalunya a la Monarquia Hispànica va implicar la subordinació de la Diputació del General a la Corona, mitjançant la instauració de noves regles per a la insaculació i l’obligació de participar en el sosteniment de les guarnicions militars assentades en territori català, mentre que la fiscalitat règia s’anava expandint. El risc constant de la desfeta financer i l’absència de Corts van restringir extraordinàriament el marge de maniobra de la Diputació, que no va poder afrontar la persecució del frau fiscal ni actualitzar el sistema impositiu i que, en general, es va tornar un instrument molt dòcil en mans de els delegats del rei, sense excloure, però, protestes i denúncies per les recurrents contrafaccions. La decadència institucional de la Diputació contrasta, en la segona meitat del segle XVII, amb la major vitalitat i el protagonisme del Consell de Cent de Barcelona, basats en una situació financera menys ofegada i en la recuperació de l’economia urbana.
En el curs dels últims anys del segle, va cobrar relleu una associació informal entre la Diputació i el Consell de Cent i el Braç militar en l’anomenada Conferència dels Tres Comuns, en el si de la qual, sens dubte, la Diputació es va mostrar en general la part més propícia a seguir les indicacions de la Corona.Arran de la mort de Carles II el 1700, els Tres Comuns acceptar la continuïtat interina del lloctinent en exercici i se’ls va demanar també que acceptessin a Felip d’Anjou com a rei-i al seu lloctinent-abans del jurament de les constitucions, que es va produir a Barcelona, amb ocasió de la celebració de les Corts de 1701-1702, les primeres després d’un segle d’interrupció. A més de mesures favorables al comerç català, aquestes Corts foren fructíferes en l’esfera constitucional, sobretot per l’establiment d’un Tribunal de Contrafaccions.
Ara bé, la conculcació pràctica de les constitucions pel virrei Velasco i la desconfiança cap als Borbons derivada de la penosa experiència de 1641-1659 i dels atacs militars de Lluís XIV a Catalunya, en els últims anys del segle, juntament amb les pressions d’anglesos, holandesos i austríacs, que el 1702 van optar per l’arxiduc Carles d’Habsburg com a successor de Carles II, inclinar les institucions catalanes a trencar la fidelitat a Felip V. Pel pacte de Gènova del 20 de juny de 1705, els anglesos es comprometien a desembarcar un exèrcit a Catalunya i respectar les constitucions. Els altres regnats de la Corona d’Aragó també van optar per l’austriacisme i van constituir el suport principal dels aliats en territori peninsular. Carles III d’Habsburg va celebrar les Corts a Barcelona el 1705-1706, que van ratificar i desenvolupar les concessions fetes anteriorment per Felip V i reconèixer l’organització dels Tres Comuns. Després de la batalla d’Almansa, que va obrir al Borbó les portes de València, i de l’ocupació d’Aragó a la primavera de 1707, el mes de juny abolia els furs dels dos regnats i quedava anunciat el que havia de passar a Catalunya en cas de triomf de Felip V. Tot i que la Guerra de Successió encara comportar espectaculars canvis en l’escenari dels camps de batalla, la sort de Catalunya va quedar sentenciada per un fet polític, l’accés de Carles d’Habsburg al tron imperial el 1711 que, pels perills de constitució d’una gran potència continental, va aparèixer als ulls dels anglesos menys desitjable que el lliurament de la Corona d’Espanya al nét de Lluís XIV. Immediatament, van començar els contactes que van donar lloc, finalment, als tractats d’Utrecht i Rastatt (1713-1714).
En 1712, els exèrcits aliats es van retirar de la península i Catalunya va quedar lliurada a les seves pròpies forces. Al juliol de 1713, la Junta de Braços va decidir, Sota la pressió del Braç reial, oposar resistència als exèrcits borbons, però aquests van anar ocupant el territori. A l’abril del 1714 va començar el setge de Barcelona, defensada per les companyies creades pels gremis, sota les ordres d’Antonio Villarroel i Rafael Casanova. L’assalt definitiu de la ciutat es va produir el 11 de setembre: Casanova va resultar ferit i Villarroel va capitular. L’últim reducte de resistència, Cardona, va capitular pocs dies després.
La diada de Catalunya, molts creuen que és una festa alegre en la que es treu la senyera com per sant Jordi, sense més. I aquest vídeo pretén recordar que l’11 de Setembre és una commemoració. Un grup d’homes i dones van donar les vides intentant defensar-se contra la imposició dels Borbons i va ser l’abolició dels drets com a catalans. No hem desaparegut perquè som capaços de recordar. Dibuixos agafats del còmic «Barcelona 1714. L»onze de setembre.» de Oriol Garcia Quera
Què va passar el 11 setembre 1714
L’11 de setembre de 1714, els soldats de les tropes borbòniques de Felip V van assaltar Barcelona. Era la fi de la guerra de successió, en la qual Catalunya es va posar del costat del arxiduc Carles d’Àustria. La victòria de Felip d’Anjou va portar a la promulgació del Decret de Nova Planta el 1716, pel qual es consumava la destrucció de les institucions catalanes.
El conflicte havia començat el 1700. Aquest any, el testament de Carles II, que cedia el tron de la corona de Castella a Felip d’Anjou, va generar una forta controvèrsia entre les grans potències occidentals.
Amb l’aparició de la Gran Aliança de l’Haia, l’imperi austríac, Anglaterra, Holanda, alguns estats alemanys, Portugal i Savoia van concretar un bloc antiborbònic que pretenia imposar un candidat alternatiu: l’arxiduc Carles d’Àustria. Començava així el 1702 un conflicte bèl.lic internacional al voltant de la successió de la monarquia hispànica.m
Aposta erròniam
Tot i que Felip V va mantenir inicialment l’estatus de Catalunya, la població catalana va simpatitzar amb la causa de Carles d’Àustria. En 1705, representants de l’oposició van signar amb les autoritats angleses el pacte de Gènova, que garantia que Catalunya mantindria el seu sistema de govern independentment del resultat de la guerra en la qual estava a punt de participar. Aquest mateix any, l’arxiduc va ser proclamat monarca pels catalans. Va ser el punt de partida d’una guerra civil a la Península.
Després d’algunes batalles decisives que es van saldar a favor dels Borbons, el 1713 les potències aliades van signar el tractat d’Utrecht amb Felip V, que es va consolidar com a rei d’Espanya a canvi d’una sèrie de concessions territorials. Catalunya s’havia quedat sola davant el tremend potencial bèl lic de les tropes borbòniques.
La caiguda de Barcelona
Barcelona i Cardona van ser les úniques places capaços de resistir la contundent ofensiva castellana.Sota les ordres del Consell de Cent, la milícia urbana va organitzar la resistència de la capital catalana, que va suportar el setge amb estoïcisme durant més de 13 mesos.
El novembre de 1713, Rafael Casanova va ser elegit conseller en cap de la ciutat. Durant el lloc, i tot i ser partidari de la negociació, va mostrar una gran determinació, organitzant les milícies gremials encarregades de la defensa de la ciutat.
L’11 de setembre de 1714, més de 20.000 soldats van iniciar l’assalt definitiu de Barcelona. La resistència del poble català va obligar l’Exèrcit borbònic a utilitzar fins i tot les tropes de reserva, que van haver de lluitar carrer per carrer per sotmetre a la ciutat. Finalment, després de més de 4.000 víctimes, la capital catalana es va rendir a les tropes invasores.
Rafael Casanova
Rafael Casanova i Comes (Moià, ca. 1660 – Sant Boi de Llobregat, 2 de maig de 1743) fou un advocat i polític català partidari de Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió Espanyola i darrer conseller en cap de Barcelona (1713-1714). La seva figura ha esdevingut un exemple del ciutadà compromès en la lluita contra la tirania i un símbol de la defensa de les institucions catalanes d’autogovern. És objecte d’homenatge durant la Diada Nacional de Catalunya.
Fadristern d’una família de pagesos terratinents de Moià, de ben jove emigrà a Barcelona on estudià dret. Es doctorà als 18 anys i exercí d’advocat a Barcelona. El 1696, amb uns 36 anys, va contraure matrimoni amb Maria Bosch i Barba, viuda i filla d’una acabalada família d’adroguers barcelonins que tenia importants propietats a Sant Boi de Llobregat. Rafael Casanova i Maria Bosch passaren a viure al carrer dels Banys Nous, n. 16 de Barcelona. Tingueren quatre fills: el primer fou Francesc –que morí el 1710–; dos bessons, Pau i Teresa –que van morir el 1704 acabats de néixer–, i el fill mitjà, Rafael Casanova i Bosch –nascut el 1701 i que fou l’únic que arribà a l’edat adulta i esdevingué l’hereu del patrimoni Bosch.
El 1704 morí de part la seva muller Maria Bosch i pocs dies després també moriren els dos bessons. L’any següent 1705 esclatà la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya i Barcelona es convertí en el principal bastió austriacista. El 1706 Rafael Casanova fou extret conseller terç de Barcelona mentre Felip V es preparava per reconquerir la ciutat. Els ministres de Carles d’Àustria li recomanaren que marxés de Barcelona, però el 30 de març de 1706 Rafael Casanova s’adreçà a Carles d’Àustria i li oferí el sacrifici de les vides dels barcelonins en la seva defensa; finalment el 2 d’abril el rei comunicà que es quedaria dins la ciutat. L’endemà les tropes borbòniques iniciaren el primer setge borbònic contra Barcelona durant el qual morí el conseller en cap de 1705-1706 Francesc de Santjoan. Quedaren al capdavant de la ciutat el conseller segon el jurista Francesc Gallart i el conseller terç l’advocat Rafael Casanova, que governaren la ciutat amb mà dura fins que l’exèrcit borbònic aixecà el setge i fugí derrotat cap a França.[9] L’any següent 1707 Carles d’Àustria recompensà Rafael Casanova amb el títol de «Ciutadà Honrat de Barcelona», honorant així la seva actuació al capdavant de la ciutat. Amb la seva nova posició com a Ciutadà Honrat Rafael Casanova, el fadristern immigrant de Moià, havia assolit l’elit política barcelonina. A partir d’aquell any assistí a totes les assemblees del Consell de Cent i el seu nom passà a formar part de la llista de ciutadans que podien ser sortejats per a esdevenir conseller en cap de Barcelona, eventualitat que finalment tingué lloc el novembre de 1713.
El 1708, en virtut de la seva reputació, Rafael Casanova fou un dels designats —al costat de Manuel de Ferrer i Sitges i de Cristòfor Lledó i Carreras, dos prohoms radicals de l’austriacisme— com a representant de Barcelona per a rebre la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel durant la cerimònia de casament amb el rei Carles d’Àustria. Després d’un fallit tractat de pau el 1709, les tropes austriacistes llançaren una nova ofensiva que culminà el 1710 amb la conquesta de Madrid. Forçades a abandonar la ciutat davant l’arribada de reforços francesos, el 1711 la posició militar dels austriacistes era ja molt compromesa. El setembre d’aquell any Carles d’Àustria marxà d’Espanya per fer-se càrrec de l’Imperi Austríac arran de la mort del seu germà, deixant a Barcelona a la seva esposa Elisabet com virreina. L’any següent 1712 Casanova —novament al costat del radical Manuel de Ferrer i Sitges—, assistí a una de les conferències dels Tres Comuns on es debaté la situació política a què es veia abocada Catalunya. L’any següent 1713 culminaren les converses de pau amb la firma del Tractat d’Utrecht entre Espanya i Gran Bretanya, en l’article 13 del qual Felip V es comprometia a amnistiar els catalans i concedir-los —només— els mateixos drets i privilegis que els habitants de la Corona de Castella, un article que suposava de-facto la derogació de les Constitucions de Catalunya, tal com anteriorment ja havia fet amb els Furs d’Aragó i els Furs de València, consagrant així l’abolició de les lleis i institucions de tots els estats de la Corona d’Aragó que a partir d’aleshores passaven a estar sota les lleis i govern del Consell de Castella.
La primavera de 1713 i des d’Àustria estant l’arxiduc Carles envià una carta als catalans recomanant-los acollir-se a l’indult que els oferia Felip V i veient la retirada general de les tropes austriacistes els diputats de la Generalitat de Catalunya de 1710-1713 i el conseller en cap de Barcelona de 1712-1713 Manuel Flix i Ferreró es resignaren a sotmetre’s a Felip V.
Però una facció radical de l’aristocràcia catalana encapçalada per Manuel de Ferrer i Sitges va forçar els diputats de la Generalitat a convocar pel 30 de juny de 1713 la Junta General de Braços, assenyalant que només aquesta institució era la competent per dictaminar si Catalunya s’havia de sotmetre a Felip V. Rafael Casanova assistí a les sessions del braç reial, on el 6 de juliol es resolgué que Catalunya havia de continuar la guerra en solitari, mentre que en el braç militar —estament dels aristòcrates— els vots es dividiren entre els partidaris de la submissió i els partidaris de la guerra, tot i que aquests darrers estaven dividits en dues faccions: moderats i radicals. Després d’amenaces i coaccions els partidaris de continuar la guerra triomfaren i els diputats de la Generalitat feren pública la proclamació el 9 de juliol de 1713. La Junta de Braços nomenà una comissió de govern, la «Junta dels 36», formada majoritàriament per radicals i es renovaren els diputats de la Generalitat, també de la facció radical. Després de la proclamació Rafael Casanova continuà dins Barcelona mentre que desenes d’austriacistes en fugien denunciant que l’únic que aconseguirien els radicals seria dur Catalunya a un desastre total. La «Junta dels 36» abanderà una expedició militar que acabà en desastre l’octubre de 1713, mentre a l’interior de la ciutat es desfermaren les tensions entre els radicals i els moderats, encapçalats aquests pel conseller en cap de Barcelona de 1712-1713 Manuel Flix i Ferreró, declarat partidari de la submissió negociada amb Felip V. Flix havia continuat en el càrrec i havia nomenat la «Junta dels 24» —d’àmbit municipal— des de la qual bloquejava els excessos dels radicals de «Junta dels 36» i els nous diputats de la Generalitat, mentre de comú acord amb l’ambaixador català a Londres Pau Ignasi Dalmases es preparava una operació per negociar la submissió de Catalunya a París.
Però l’operació fou avortada el 30 de novembre de 1713 quan es procedí a la tradicional renovació dels consellers de Barcelona sortint escollit per conseller en cap Rafael Casanova. El nou govern municipal suposà un canvi total respecte a l’anterior de Manuel Flix i Ferreró. Casanova retirà tota atribució diplomàtica a l’ambaixador Dalmases per evitar cap altra temptativa diplomàtica de negociar la submissió. Així mateix pressionà a Antonio de Villarroel, que fins aleshores havia gaudit de plena autonomia militar plantejant una estratègia conservadora que buscava guanyar temps. El nou conseller en cap li exigí que immediatament ordenés llançar atacs continus, cada nit, contra el cordó de bloqueig per desgastar les tropes borbòniques. La guerra havia entrat en una nova fase. El càrrec de conseller en cap duia aparellat el grau de governador militar de Barcelona i el control de la milícia gremial —la Coronela de Barcelona—, el component més nombrós de la guarnició. Amb el control de Barcelona afermat i avortada qualsevol temptativa de negociació diplomàtica, es formà una nova expedició a l’exterior sota les ordres del marquès del Poal perquè aixequés Catalunya en armes. L’aixecament esclatà el gener del 1714, quan els borbònics intentaren cobrar un impost de guerra —les quinzenades—. A Catalunya els impostos els fixaven les Corts Catalanes, no el rei, i les recaptava la Generalitat, no l’exèrcit borbònic. L’aixecament fou reprimit per les tropes borbòniques amb una brutalitat extraordinària cremant totes les viles que s’havien negat a pagar l’impost. A finals de febrer de 1714 es produí un intent de cop d’estat a Barcelona que pretenia derrocar el govern municipal. El cop no es produí, però serví d’excusa per destituir tots els moderats de la «Junta dels 24» nomenada anteriorment per Manuel Flix, que foren rellevats pels radicals que abans havien format la «Junta dels 36», alhora que els diputats radicals de la Generalitat els cedien totes les competències militars. A partir d’aleshores el conseller en cap de Barcelona —l’alcalde de Barcelona— Rafael Casanova es convertí en el màxim mandatari polític, i militar, de Catalunya i la «Junta dels 24 de Barcelona» en el màxim òrgan de direcció de la guerra.
Rafael Casanovas i l’11 de setembre
Aquí, a Catalunya, celebrem l’11 de setembre com si fos el triomf en alguna batalla, per si cola i cola en general-avui al teletext llegia «Catalunya celebra el seu triomf de l’11 de setembre» -, no hi ha com saber aprofitar el desconeixement general i les poques ganes de tenir-lo. En realitat és una de les derrotes més clares que hi ha hagut per aquestes contrades, amb evidents contraprestacions, per dir al fi, però reconèixer-no vas veure res, imagino. No té molta importància. Es va apostar a cavall perdedor i es va perdre.
Celebrem, dic, que l’11 de setembre 1714, moment en que pitjor ho van passar els catalans que estaven defensant la ciutat de Barcelona de les tropes de Felip V després de mesos, catorze, d’assetjament van perdre la plaça. Aquí estava aquell dia Rafael de Casanovas, pujat a la muralla, amb l’estendard de Santa Eulàlia a la mà atiant a les tropes catalanes.
Li van pegar un tir a la cuixa, l’hi van portar a l’hospital i, mentrestant, entraven els borbons per la porta de la ciutat. Després, el decret de Nova Planta-típica llei de descàrrec al que guanya sobre el vençut-i Rafael de Casanovas que es recupera de la seva cama i es posa a buscar feina. I l’heroi nacional d’avui, a qui tots els anys se li recorda i se li canta Els segadors perquè va pujar a la muralla, es va a viure a Sant Boi de Llobregat, tan content, ia guanyar-se el seu sou com a advocat amb el beneplàcit del Rei borbó a qui, és clar, jura fidelitat sense dubtar-ho. El poder i els diners és el que han de retraten el personal i oblida els principis, encara que … el que ja no m’explico és com el segueixen posant flors …
Dos herois més com aquest i començo a entendre per què Pérez Reverte ha fet protagonista de la seva saga a un terç del tres al quart, per no dir que començo a entendre la història d’aquest país amb més claredat. És clar, que us adverteixo que els nacionalistes d’avui, d’ahir, de demà i de sempre, majoritàriament, al meu poble, funcionen així. Jo reivindico, però si em dones un lloc vitalici, un Estatut, un càrrec de conseller o el que sigui … On vaig dir dic dic Diego. A les proves em remeto.
La bandera estelada de Catalunya ha estat descrita amb diferents noms: independentista, separatista, estelada,d’Estat Català, de la República Catalana, del triangle i l’estel, la ideal de Catalunya, etc. Modernament ha estat coneguda com la bandera d’Estat Català, ja que van ser aquesta organització i el seu líder Francesc Macià els qui la van popularitzar i qui des de la fundació d’aquest partit sempre l’han usada. Però la bandera té una història anterior.
La senyera del triangle i l’estel representa la llibertat nacional de Catalunya. Va ser creada com una ensenya de combat, provisional, ja que un cop acomplerta la seva missió, la bandera de la Pàtria lliure haurà de ser la dels quatre rius de sang, “ben alta, ben dreta, ben sola”.
L’article 3r de la Constitució Provisional de la República Catalana, redactada a l’Havana el 1928, proclamava: «La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc, amb addició, en la part superior, d’un triangle blau i amb una estrella blanca de cinc puntes al centre.»
Per: Jaume Satorra i Hervera,
República ¡¡*¡¡ catalana 